Articles

A la tres

Pescador

“A Sant Pere Pescador ningú va canviar d'idioma malgrat que, a fe, tenim unes cares de guiri antològiques”

Hem passat un cap de setmana a Sant Pere Pescador, la parella i jo, perquè, a l'atzar, ella va assenyalar un mapa amb el dit i va encertar un nom que feia pensar en un vi d'agulla de baix preu. “Vés a saber com serà, el poble”, vaig remugar, “perquè al cap i a la fi és a la Costa Brava i som al pic de l'estiu i segurament serà ple d'alemanys calbs i angleses amb les cares condicionades per una lleugera lascívia de circumstàncies; i la meitat de les botigues vendran toros nacionalistes i els restaurants no oferiran sinó paella reescalfada i tot serà més car de l'habitual i tothom se'ns adreçarà en castellà a l'instant mateix que endevinin que no vam néixer a Catalunya”.

I vet aquí que, al contrari, aterrem en un lloc d'allò més tranquil, amb les terrasses de les places quasi buides; ni a la platja no hi ha gaire gent: el cel sí que és una mica ple, a causa dels estels dels kitesurfistes. Dormim en un hotel de parets medievals i preus d'antany i dinem en un restaurant que ens ofereix productes locals de primera qualitat, en un menú de dotze euros justos. És més, tot aquesta pau i treva la vivim havent viscut unes setmanes de calor acumulada, a casa, a Barcelona, on la feina s'ha acumulat més encara que la calor, i ens ha deixat amb els nervis a flor de pell; de manera que vés a saber on seríem ara mateix si no fos per aquell descobriment tan afortunat com inesperat, de la serenitat encomanadissa que regna al poble de Sant Pere Pescador. On, per cert, ningú va canviar d'idioma per parlar amb nosaltres, malgrat que, a fe, tenim unes cares de guiri antològiques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.