A la tres
La galeria
“La crisi segueix fotent tant els que ens sabem catalans com els que es pensen que són espanyols”
El meu pis dóna a la galeria interna d'un edifici de l'Eixample, un d'aquells grans espais quadrats que farien pensar en els patis interns de les presons si no fos per la roba penjada, alguns testos farcits de plantes en algun ampit i –és clar– l'absència total de la tensió que se sol respirar als centres penitenciaris. Bé, total, total, no: una miqueta de tensió sí que hi ha hagut des de fa unes setmanes, quan un dels veïns de davant va decidir de penjar una bandera espanyola ben grossa al seu balcó.
L'endemà, un veí que vivia un parell de pisos més amunt va col·locar una senyera. A un altre veí li va faltar temps per penjar una rojigualda més, contestada al cap d'unes hores pel veí del costat, que va desplegar una estelada. Al cap de poc, als pisos laterals hi van aparèixer un parell de senyeres més. Avui, doncs, més d'un mes després de la sentència del TC i la victòria espanyola al mundial, del balcó estant compto tres senyeres, una estelada i tres banderes espanyoles.
Vaticino que aquest combat silenciós a base dels colors vermell i groc no s'acabarà fins que es retiri la primera rojigualda. Per si de cas, com que no puc veure qui ha penjat què a la meva banda de l'edifici, hi he afegit el meu gra de sorra amb una senyera de mida mitjana que ara voleia des de la finestra del menjador.
Més m'hauria estimat posar-hi una estelada sobredimensionada però el pressupost domèstic no dóna per tant: sigui quina sigui la bandera de què fem gala, la crisi continua fotent alegrement tant els que ens sabem catalans com els que es pensen que són espanyols.
