Opinió

la pertinença a un grup serà

un valor en alça en els temps que vénen

Guerra de banderes

“Els murals que representen els territoris catòlic i protestant
a Irlanda del Nord
són propis de societats polaritzades, dividides
i enfrontades”

Ja han passat 36 dies des que el Tribunal Constitucional va fer pública la sentència de l'Estatut i aviat s'haurà extingit també el mes de rigor des que Espanya va guanyar el mundial de futbol. Però moltes banderes que es van penjar als balcons en protesta o celebració d'una cosa o altra es mantenen al seu lloc. Inalterables a l'arribada del mes d'agost; ni les vacances, ni la calor, ni altres preocupacions més domestiques han fet que els seus propietaris s'hagin animat a despenjar-les. Aquesta reacció entre espontània i mimètica de la ciutadania ha servit per deixar clar que hi ha molta gent indignada i amb ganes que se sàpiga (uns per la sentència del Constitucional; i els altres perquè fa temps que amagaven el seu espanyolisme, que ara es veuen amb cor de professar públicament). El fet que un mes després aquestes banderes encara estiguin penjades ens ha de portar a una reflexió una mica més profunda. No recordo cap fenomen semblant en la història recent de Catalunya, i potser d'aquesta reacció ciutadana aparentment simple n'hauríem d'extreure algunes conclusions. Per exemple, fa una setmana en aquestes mateixes pagines Ferran Sáez deia haver observat un cert “mecanisme de compensació” (“si el del segon primera posa una bandera espanyola, el del tercer primera, al balcó del damunt, n'hi penja una d'estelada. O a l'inrevés, és clar”). Si això es cert, estaríem davant d'una forma nova de marcar territori que es retroalimentaria. Com si s'esperés que algú comptés tots les banderes per fer un balanç de quina guanya; igual que a les eleccions, però sense que aquesta vegada el vot sigui secret. Això és una novetat en el nostre panorama polític, on nedar i guardar la roba ha estat tradicionalment el joc preferit dels catalans.

Hissar un estendard o una bandera és sempre la declaració visual d'una conquesta, i així s'explica que països on els habitants són descendents de conqueridors o colons en terres inhòspites tinguin per costum penjar una bandera en un pal ben visible davant del jardí. Aquest és el cas dels Estats Units, de Noruega o de Suècia. També les banderes amb l'arc de Sant Martí, que representa la comunitat homosexual, onegen en els anomenats barris gais de moltes ciutats occidentals, com la mostra d'un espai public conquerit per gais i lesbianes, fins fa poc obligats a la clandestinitat. En algunes ciutats de Síria, com Damasc, a les nits es poden distingir claríssimament els barris musulmans dels cristians perquè els primers s'il·luminen amb fanals verds i els segons, amb llums blaus. L'objectiu d'aquesta diferenciació lumínica és marcar territori, però, a la vegada, demostrar que la convivència pacifica és possible, fins i tot en ple Pròxim Orient. En tots aquests exemples, les banderes son símbols positius d'autoafirmació. No hi ha enemics; no hi ha conflicte. Els suecs no estan orgullosos de ser suecs en contra de ningú ni els homosexuals volen que se sàpiga la seva condició per incomodar els heterosexuals. En canvi, en el cas de Catalunya sí que existeix l'al·licient del desafiament en l'acte de penjar una bandera al balcó. Una senyera o una estelada són un acte de rebel·lia contra Espanya; una bandera espanyola és un desafiament a la majoria social catalana que en els últims 30 anys ha penjat en exclusiva senyeres als balcons per Sant Jordi i la Diada, però mai rojigualdas pel Dia de la Hispanidad. Més que als Estats Units o a Síria, el cas català s'assembla a Belfast o a alguns pobles d'Euskadi. Els murals que representen els territoris catòlic i protestant a Irlanda del Nord o el joc de banderes basques i espanyoles són propis de societats polaritzades, dividides i enfrontades. Amb violència o sense, però en qualsevol cas amb la renúncia explícita a un esforç de síntesi que, en el nivell iconogràfic, passaria per la recerca de símbols comuns. Aquest ja no és el cas de Catalunya. Ara com ara, a casa nostra només hi ha dues opcions en el menú de les identitats, i ni el peix al cove del pujolisme ni el federalisme promès pel PSC han sabut superar aquest dualisme nacional català.

Com deia el professor Ferran Sáez fa una setmana, “allò que en l'actualitat mou –i commou– la gent no sorgeix d'idees abstractes, sinó d'imatges expandides pels mitjans de comunicació de masses i, molt especialment, per la televisió. Aquestes imatges en porten esquitllades moltes, d'idees abstractes”. Per tant, darrere de l'exaltació nacional pròpia que hi ha en l'acte d'hissar una bandera cal buscar-hi les raons més profundes i que van molt lligades al nostre sistema polític. En el fons, estem parlant de la crisi econòmica. Però que, políticament, acaba tenint una resposta en forma de confrontació nacional. M'atreveixo a apuntar que el debat Catalunya-Espanya dels pròxims anys no versarà sobre infraestructures o finançament. Res de discutir sobre el Corredor Mediterrani, la gestió de l'aeroport o el concert econòmic. Parlarem de nació, del dret a decidir, de la llengua catalana i, si convé, de toros. Igual que ja passa al nostre entorn mes immediat, la crisi econòmica està provocant angoixa i inseguretat en la ciutadania, i davant d'això ja estem veient quina és la resposta política: l'augment de l'extrema dreta a les recents eleccions a Holanda, l'expulsió d'immigrants sense papers a Itàlia o la detenció de ciutadans d'ètnia gitana a Franca. La inseguretat, l'angoixa i la desesperació afavoreixen l'auge de valors clàssics que a l'Europa dels individualismes i del benestar crèiem que s'havia acabat: nació, identitat religiosa, comunitat… La necessitat de demostrar la pertinença a un grup serà un dels valors en alça en els temps que vénen. I la guerra de les banderes d'aquest estiu a Catalunya n'és tan sols un primer símptoma.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.