Opinió

Caminar sense defallir

Temps era temps vaig optar per l'ofici d'escriure. I com qui no vol la cosa em vaig trobar amb un paratge erm. A la meva ignorància s'hi sumava l'afany de construir una llengua literària amb un estil propi. Començar de zero amb el mot de fonament tenia un aire d'aventura. L'error m'acompanyà i no sense dolor he de reconèixer que vaig haver d'aprendre a base de caure sovint. Penetrar en la selva de la idea per convertir-la en literatura no deixava de ser una gosadia. De fet, encara caic en l'error i n'aprenc. I mal faria si així no fos. Ara, però, torno al diari que el meu pare ajudà a fundar com a subscriptor un llunyà –i proper– any 1976. El repte: cercar a cada volta la mesura justa en l'expressió. Un escriptor juga amb els mots. Els combina bé al quest d'un ordre. D'un sentit que no sempre encaixa amb un significat precís. Al meu parer forma i fons van en paral·lel i la significació d'un text, en darrer terme, queda en mans del lector.

Theodor Adorno, en el seu meravellós tractat L'assaig com a forma, curosament traduït per Gustau Muñoz i editat per la Universitat de València, afirma que l'assagista forma part de “l'eterna petitesa dels més profunds pensaments enfront de la vida, i amb irònica modèstia encara la subratlla”. Així doncs, és com entenc l'article d'opinió: com un assaig que poua la seva matèria primera de la vida. Amb un cert grau de modèstia, però amb l'exigència de qui assaja.

No cal dir que la meva llengua és la principal font d'inspiració. Sovint dubto de si escric com escric per mor del català que m'amara o si bé puc atribuir-me una lleu contribució a l'edifici de la parla. En realitat, d'ençà que vaig començar a publicar papers de viatge en el dominical de l'Avui a finals dels anys vuitanta m'ha mogut la rebel·lia implícita d'una llengua que històricament mai ha renunciat a voler ser. Per això, cada vegada que caic, m'aixeco. M'ho exigeixen la parla i l'actualitat d'un país que viu un moment apassionant de la seva història.

Escric això des de la distància, a la meva casa de La Paz a Bolívia. I afirmo sense por que les dificultats a què ens enfrontem com a poble han d'impulsar-nos vers l'impossible. La nova doctrina constitucional que ens vol mesells m'obliga de bell nou a aixecar-me. A construir un edifici amb la llengua com a finalitat. A caminar sense defallir.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.