Opinió

Puja aquí

Dol i homenatges

Sento dir a un locutor televisiu que la cancellera Merkel ha assistit a un homenatge en memòria de les víctimes de l'allau humana de la desgraciada Love Parade de Duisburg. Un homenatge?, em pregunto un pèl estranyat. Amb les imatges de l'acte arriba la resposta: no es tracta pròpiament de cap homenatge, sinó d'una missa funerària, a la qual, en efecte, van assistir Angela Merkel i les primeres autoritats locals, amb tota la circumspecció i la solemnitat que feien al cas. Ara bé, desconeixia que d'una cerimònia religiosa se n'hagués de dir un homenatge. De fet, sospito que no se n'ha de dir així, sinó que al locutor, i al redactor de la notícia, els devia semblar que un senyor homenatge tenia més llustre i pompa que una carrinclona i tronada missa. I, dit i fet, van diguem-ne elevar la missa a la categoria d'homenatge, perquè no fos dit.

Va seguir una altra notícia que explicava que la colla sardanista a la qual havia pertangut una de les noies catalanes que van perdre la vida a la tragèdia de Duisburg, Clara Zapater, li havia retut homenatge ballant una sardana que va ser dedicada a la seva memòria. Però a la convocatòria de l'acte que va difondre la colla Tarragona Dansa, i que es pot llegir a internet, no es parla en cap moment de cap homenatge, sinó –amb força més encert, penso jo– de recordar Clara Zapater i de dedicar-li una ballada, que incloïa també un minut de silenci i la interpretació d'El cant dels ocells. Es tractava, en resum, d'una manifestació de dol per part dels antics companys de ball de Clara Zapater. Però no, lògicament, d'un homenatge, perquè les molt lamentables circumstàncies en què es va produir la mort de la noia no donen peu a cap homenatge, i sí, en canvi, a l'expressió d'un sentiment de pena profunda.

Es va parlar també d'un homenatge a les víctimes d'una altra tragèdia, la de la nit de Sant Joan a l'estació de Castelldefels, i hauríem de tornar a posar les mateixes objeccions: per molt terribles i penosos que fossin els fets, el cert és que no hi havia forma de dedicar un homenatge a les víctimes sense que el resultat no fos grotesc. Quan algú és víctima d'una desgràcia, el que toca és fer avinent la nostra aflicció, i no organitzar un festiu homenatge en honor d'aquella persona. O almenys això ens pensàvem.

No es tracta de fer de purista ni de mestretites. Però quan hem arribat a l'extrem inexplicable d'aplaudir al pas del fèretre en un funeral o un enterrament, ja només ens faltava omplir d'homenatges (ni que en realitat siguin misses) els infortunats que moren a causa d'una o altra calamitat. Suposo que la propera passa dins aquest deliri serà felicitar públicament els familiars i condecorar-los amb una medalla. Ja sabem que som una societat decadent, però potser que no ens prenguem el paper tan a la valenta.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.