Opinió

15 són 15

Qui pagarà les autopistes?

L’any 2018 el nou Ministre de Transports José Luis Ábalos va anunciar la no renovació de les concessions d’explotació de les autopistes espanyoles. Això significava l’alliberament dels peatges a mida que anessin expirant els contractes, amb la progressiva incorporació de les autopistes a la xarxa viària que gestiona l’Estat. Des de llavors, s’han aixecat els peatges a l’AP1, entre Vitòria i Burgos, a l’AP4 entre Cadis i Sevilla i a l’AP7, entre Tarragona i Alacant. El proper dia 1 de setembre d’enguany s’afegiran l’AP2, entre Saragossa i El Vendrell, i els trams de l’AP7 entre Tarragona i La Jonquera i Montmeló i El Papiol. Això també afectarà algunes vies de pagament que passaran a ser competència de la Generalitat de Catalunya. Ningú no dubta de la rellevància d’aquest canvi viari per a la mobilitat, particularment a Catalunya on l’AP7 presenta un volum de trànsit elevadíssim.

Inicialment es va preveure incloure el cost de la conservació de les autopistes dins els Presupuestos Generales del Estado. Però més endavant el govern espanyol ha presentat un pla de finançament de les infraestructures viàries, atès que això és una condició de Brussel·les per a concedir els fons Next Generation. S’ha proposat la implantació d’un sistema de pagament dels usuaris mitjançant vinyetes, que han de servir per a sufragar els costos de manteniment de la xarxa de carreteres i per a cobrir els costos derivats de les externalitats negatives associades. Segons aquest pla, els usuaris pagarien en funció dels kilòmetres recorreguts, de forma similar al que s’està fent en altres països europeus.

El pagament de les autopistes sempre ha estat molt controvertit a Espanya. El sistema de peatges no ha estat generalitzat en tot el territori, i tampoc ha perseguit la redistribució territorial de la renda. De fet, algunes vies transcorren per zones econòmicament dinàmiques que no han estat de pagament, i altres han estat de pagament tot i transcórrer per zones no tan dinàmiques. El resultat és un perjudici per a alguns territoris, on els individus i el sistema productiu han suportat uns costos de transport superiors sense cap mena de justificació econòmica ni social.

El manteniment de la xarxa de carreteres s’ha de finançar d’alguna forma. Es pot recórrer a fons públics, és a dir, als ingressos derivats de la recaptació d’impostos. Això voldria dir que el principi prevalent és la ’capacitat de pagament’ (qui té més, paga més per les autopistes, atès que paga més impostos). L’alternativa del Gobierno sembla que es decanta pel principi ’del benefici’ (qui es beneficia de les autopistes, paga la vinyeta). Si aquesta segona opció s’aplica de forma generalitzada, garantirà indubtablement un sistema més equitatiu i més eficient que el vell model de peatges selectius.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.