Opinió

LA CRÒNICA

La solitud

Trans­cri­vim part d’un text, aca­bat de rebre:

“GET­SE­MANÍ – Ter­ri­ble lliçó, la que es desprèn d’aquest pas­satge de la vida de Jesús! La vida ens reserva un “calze d’amar­gura” que no hi ha manera d’evi­tar, perquè un no sap mai en quin moment es pre­sen­tarà, però es pre­senta. I tant que es pre­senta! I has de beure-te’l fins a exhau­rir-lo, fins a la dar­rera gota. I això és molt dur. Perquè l’amar­gor que un sent no la pot com­par­tir. Ni tan sols amb les per­so­nes que més esti­mes, o les que són més pro­pe­res, perquè forma part del calze.

Jesús està sol, prega que prega. I els apòstols dor­men, a pesar que Jesús els ha dema­nat que vet­llin, perquè sap que és el màxim que els pot dema­nar. I no té ni aquest con­sol. Dor­men com troncs. Quan en la vida arriba el moment en què no pots comp­tar amb ningú, la sen­sació de fracàs és tre­menda. Jesús s’ha pas­sat tota la vida mirant de com­pren­dre a tot­hom, apòstols inclo­sos, i, això no obs­tant, ell no pot comp­tar amb ningú, ni amb els apòstols, la rea­li­tat és aquesta. Per més com­pren­siu que un sigui, no pot espe­rar ser comprès. I, en canvi, ell no pot clau­di­car del seu impe­ra­tiu ètic, o del com­promís que ha adqui­rit amb si mateix de com­pren­dre a tot­hom. Ha de seguir, ha de tirar enda­vant, per més gran que sigui la seva sen­sació de soli­tud. Sem­pre que sigui capaç de sobre­viure a aquesta amarga experiència, que no és fàcil, perquè els mals psíquics són sus­cep­ti­bles de ser soma­tit­zats. Vegeu, si no, com Jesús sua sang, a causa del calze d’amar­gura que ha de beure fins al final. El pro­blema no és que no vul­gui com­plir la volun­tat de Déu, sinó saber quina és la seva volun­tat. Com pot ser que passi quel­com que tu cre­ies que mai et pas­sa­ria? El regne de Déu que Jesús va pre­di­car no és el que Ell volia? En què m’he equi­vo­cat?”

Text que forma part de “la columna”, que set­ma­nal­ment escriu Mn. Jaume Rei­xach, i que no es publica en cap mitjà, des del moment en què el senyor bisbe li va orde­nar que no publiqués, a més d’altres san­ci­ons més greus que li van caure al damunt pel fet de ser pre­sent en l’escena d’un crim en què –evi­dent­ment– ell no va tenir part, però que va resul­tar “escan­dalós”. De fet, els fari­seus del temps de Jesús també sovint s’escan­da­lit­za­ven!

Ara fa 362 set­ma­nes –més de sis anys– que escriu la seva columna, i ens costa de tro­bar-hi res en cap cas que atempti con­tra “la moral i els bons cos­tums”. Però el càstig del bisbe és ine­xo­ra­ble. I la immensa soli­tud de Mn. Rei­xach, també. Diríem que el seu escrit conté un fons auto­bi­ogràfic de l’autor.

Incor­po­rem un gra­vat del pro­grama de la pri­mera Passió que es va repre­sen­tar al Tea­tre Muni­ci­pal de Girona, en cas­tellà, per des­comp­tat, per la com­pa­nyia de Josep Bru­guera –l’any 1948.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia