La pastanaga del referèndum

Si en alguna cosa tenim experiència al nostre país és a enganyar-nos nosaltres mateixos quan als nostres enemics se'ls acaben els arguments per enganyar-nos ells. I justament ara, quan dels nostres enemics no ens creiem ni els menyspreus ni els insults, quan hem après a respondre'ls fredament a través d'unes consultes populars que diuen molt de civisme, d'organització, d'entusiasme i d'afirmació nacional, però també de participació relativa, de majories falsament indiferents o silencioses i de sobiranisme creixent però encara minoritari, ens veiem sobrats de forces i de suports i engeguem el procés d'una iniciativa popular que ens permeti arribar a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació que, amb el cor a la mà i el cap fred, sabem que podem perdre.

No és pas en va que CiU recorda una i altra vegada la màxima que els referèndums només s'han de convocar per guanyar-los. Doctorats en tacticisme polític com són, s'han mirat i remirat l'espectre sociològic del país i saben que, per més que la recollida oficial de signatures superi amb escreix les 220.00 que són necessàries per tramitar la iniciativa popular –les consultes populars han aplegat fins avui 537.000 vots afirmatius i és d'esperar que aquesta xifra sigui paral·lela a la de les signatures–, quan la votació vagi de veres, els resultats reflectiran un vot decididament no rupturista de la mà de tots aquells que ara s'abstenen o voten tímidament en contra.

Això en el supòsit que l'Estat espanyol i els partits dits unionistes no fessin res, que seria el millor dels casos possibles, perquè, per poc que facin, ens podem trobar que no hi hagi la més mínima oportunitat de votar res. O que ens arribin a admetre el referèndum a canvi de no limitar la consulta a l'autodeterminació i garantir que tot l'espectre dels votants trobi en la consulta opcions que l'animin a votar. Això vol dir, exactament, que es proposin diferents fórmules de vertebració amb l'Estat espanyol en gradacions variables, inclosa l'exclusiva, que per descomptat acabaria essent minoritària.

I no ens oblidem tampoc del paper d'estrassa que estan cridats a fer aquests organismes europeus i mundials –la UE, l'ONU–, els quals els promotors del referèndum invoquen amb tanta fe i innocència i que, arribada l'hora, somriuran davant els elogis dels bretons, els escocesos, els gal·lesos, els sards, els flamencs i tants pobles sense estat com hi hagi, per dir-nos amablement que no ens faran costat. Una vegada més.