Opinió

LA GALERIA

Dos músics de Sant Pol

La creativitat d’Hugo Nubiola i Georges Agustí va dur el públic a viure aquella música, no a reviure-la

Llàstima que no hi fossin! Dijous passat, al Parc de Can Villar de Sant Pol, els mateixos Beatles, Otis Redding o Johnny Cash haurien saltat com una molla de la taula sense importar-los massa si tombaven les cerveses i les croquetes, haurien corregut a l’escenari (dos tamborets i un roll up) i haurien abraçat amb emoció els dos músics que hi tocaven i cantaven. La pregunta hauria ressonat: –Què coi hi feu, aquí? També hauria ressonat la resposta: –Ens hi divertim, tenim Euterpe d’apuntadora aquí al darrere... Són dos, són santpolencs i es diuen Hugo Nubiola i Georges Agustí. Pur talent! Sí, és clar, també tècnica depurada, disciplina de veu, una gran compenetració i poca broma en les improvisacions. En res, tampoc en música, no hi ha improvisació, sinó treball, constància i fatigar la musa. Només el gran coneixement del terreny que trepitges et permet sortir-te del camí traçat, emboscar-te, collir el bolet i tornar a fer via sense perdre’t. Hugo Nubiola i Georges Agustí coneixen pam a pam la música –ja clàssica– dels anys 60, que com totes les èpoques va tenir una sonoritat i una modulació característiques. Tanmateix no es limiten a reproduir-la, sinó que hi aporten el seu grandíssim toc de qualitat. SGAE a banda, i sense moure’ns de l’ètica, en música també opera el concepte de la traditio, tan normal a la literatura clàssica: torna a dir el que ja va dir Homer, que no se t’emprenyarà pas. Això sí, fes-ho a la teva manera, enriqueix el tema, incita a llegir-lo una altra vegada... Paradoxalment, la creativitat de Nubiola i Agustí va dur el públic a viure aquella música, no a reviure-la. Ens van fer escoltar artistes del passat amb un filtre mental i auditiu nou. Beatles, Ottis Reading, Johny Cash o els altres referents de la nit haurien comprès la resposta dels dos joves (ells també van començar meravellant els amics prop d’una barra de bar), però el que no entendrien és que a Catalunya hi hagi una indústria cultural tan indolent, engranada a la desídia com un rellotge barat. A CatRàdio, a TV3 i a molts mitjans els és igual que a Sant Pol (quin nivell, aquest poble!) hi pugui haver dos gegants de la música passant la mà per la cara a molts pocapena que esgarrapen la guitarra en horari de màxima audiència. I és que a aquests directius els defineix un altre concepte, que no és filològic sinó lingüístic: la llei del mínim esforç. Becari, surt al carrer i busca’m un saldo per a dos quarts de cinc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.