Cultes, obedients, sexis i verges

Les hem vist acampar, cridar consignes contra la corrupció, aixecar barricades i interposar-se entre manifestants i antidisturbis per garantir el caràcter pacífic de les protestes. Les libaneses han estat històricament en primera línia en moltes mobilitzacions i ara també estiren l’estaca d’un règim corcat que les oprimeix doblement. El problema és que a l’hora de prendre decisions se les envia de nou a casa, que les lluites al carrer no es tradueixen en el reconeixement de la seva llibertat ni en el terreny públic ni en les diferents dimensions de la vida personal, sempre sotmeses a la tutela d’un poder masculí: un pare, un germà, un marit. Moltes, en nombre creixent estan dient prou a les regles del patriarcat religiós i polític i expressen amb veu alta les seves reivindicacions: igualtat de drets quant a l’herència, el matrimoni, el divorci, la custòdia dels fills, prohibició de la pràctica dels casaments forçats, accés a llocs de responsabilitat en les institucions i en l’àmbit professional des d’on contribuir a transformar la societat. Estan al capdavant de la thawra, revolució –que reclamen feminista– en un país on la puresa és encara un precepte comunitari que justifica tota mena d’abusos. En un debat una jove que viu en una àrea rural diu: “Es parla mai del comportament dels homes? Ells fan el que volen i jo si surto amb el mòbil apagat és la fi del món. No podem gaudir de les nostres vides, només treballar i ser mares.” Li contesta una activista: “La repressió va acompanyada de la hipocresia. En realitat ens volen cultes, obedients, guapes, sexis i verges.”