Full de ruta
Alonso no és De Toledo
L’autèntica perifèria sovint és Madrid i alguns dels cervells il·lustres que no entenen res del que passa fora de l’M-30
En l’hora del seu comiat com a president del PP basc, Alfonso Alonso ha deixat un moment que ha passat massa desapercebut però que resumeix el desdeny sempitern amb què el Madrid oficial observa el que el mateix Madrid oficial anomena perifèria. “Jo vaig prendre la decisió de dedicar-me a la política quan tenia dotze anys. I va ser... És curiós com som els bascos del PP basc, perquè tots hem pres decisions com aquestes. Jo anava al Col·legi dels Marianistes a Vitòria i vaig presenciar un assassinat. Van assassinar Jesús Velasco Zuazola quan portava els fills al col·legi. Això se’m va quedar molt gravat i jo sé que aquell és el dia en què vaig prendre la decisió que no es podia acceptar aquest estat de coses”, va confessar Alonso. El revers del moment il·lustratiu l’oferia la lloança del retornat Carlos Iturgaiz feta per Cayetana Álvarez de Toledo. “Iturgaiz és una de les persones per les quals, fa 14 anys, em vaig afiliar al PP”, va elogiar Álvarez de Toledo. Agafem la calculadora de la memòria i comptem anys? El fet que marca la vida d’Alonso data del 10 de gener del 1980, quan dos pistolers d’ETA van baixar d’un taxi al carrer Ramiro de Maeztu de Vitòria i van tirotejar el policia cap dels Miñones d’Àlaba, Jesús Velasco Zuazola, tot deixant una dona vídua, Ana María Vidal-Abarca, i unes filles orfes de pare. El “fa catorze anys” d’Álvarez de Toledo, en canvi, rebobina el calendari al 2006, l’any en què al març ETA va declarar una treva que es va esmicolar el 30 de desembre a la T4 de Barajas. Quaranta anys de compromís nascut del xoc emocional in situ contra catorze anys d’una aposta política des de Madrid, i el que sobra al PP és Alfonso Alonso. Després de la misèria moral d’algun guàrdia civil al Suprem denunciant “veure més odi l’1-O que al País Basc en època d’ETA” –li ho diria a les víctimes del 1991 a Vic o a les del 1980 a Ispaster?–, el Madrid oficial torna al desdeny de la perifèria. I l’autèntica perifèria sovint és Madrid i alguns dels seus cervells il·lustres que no entenen mai res del que passa fora de l’M-30.
