Opinió

la crònica

Esperances i ferides

El dia 16 de setembre del 2012 va sortir publicada una Crònica en què manifestàvem capciosament que havíem trobat a faltar Francesc Ferrer i Gironès a la manifestació de la Diada. Era un argument retòric enyorant la seva absència, quan bé prou coneixíem que havia finat un 17 de febrer del 2006.

Mireu que d’aquell temps ençà han passat molts anys, i en el seu curs s’han esdevingut circumstàncies del tot imprevisibles. L’any 2012 la majoria estàvem alegres i confiats. El clam per la llibertat era unànime, si bé també ho era la poca concreció dels camins per aconseguir-la. Quan es va voler portar al terreny dels fets –tocar de peus a terra– hem estat al cap del carrer de com ens està anant, amb el rearmament de les forces unionistes, el flagell de l’exili i les presons, les fugides de capital, les mentides i els insults que sofrim, la incertesa d’una justícia justa... i –també– les dificultats de poder formar un autèntic front comú.

Ara, al llindar d’una nova Diada els ambients s’escalfen perquè tot sigui com abans, o fins i tot millor. Hi ha multitud de persones esforçades que s’hi deixen la carcanada. I llavors tornem a pensar què hauria fet Francesc Ferrer en l’actual situació. És un clam en el desert –ho sabem– perquè no tenen prou ressò els seus arguments expressats en una dotzena de llibres i un infinit nombre d’escrits, articles, referències i parlaments, en l’ideari dels actuals líders catalans. Queda clar que la mort suposa l’oblit. A Girona li hem dedicat un carrer: ja està bé!

Poc temps després del seu òbit va publicar-se un opuscle amb alguns dels seus pensaments, completat amb un CD i amb el títol Ningú no mor del tot. L’hem retrobat ara a la prestatgeria. Repassant-lo, hi apareixen breus directrius estimulants: “A la basarda i a la por cal enfrontar-hi el domini dels fets.” “L’Estat és com una gàbia quan el seu espai no coincideix amb el de la Nació, i els amos et dominen.” “La veritat sempre sura.” “A la vida cal treballar amb onda llarga.” “Els que lluiten a favor de la llengua catalana sense complexos són els autèntics revolucionaris.” “Amb la nostra llengua no s’hi pot fer electoralisme, ni tampoc s’hi pot fer política de partit.” “És cada vegada més necessari que la nostra Nació no sigui un partit polític, sinó una comunitat de persones, on la llibertat i les diferències polítiques no han de privar mai la solidaritat i la cohesió social.”

Havent estat parlamentari a Madrid durant llarg temps, ho defineix així: “Vaig anar a Madrid sent autonomista. Vaig tornar sent independentista.”

Després de la darrera manifestació a la qual va poder assistir, va escriure: “Dimarts, al carrer, no hi havia catalanistes. Hi havia, senzillament, catalans.”

Bona Diada a tots!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.