la pluja fina

El divorci inevitable

Hi ha persones amb al·lèrgia als divorcis, i que pel que fa a la relació Catalunya-Espanya consideren que el trauma seria massa gros. És comprensible. Convindria que aquestes persones anessin perdent la por i el respecte a un procés que va imposant-se com una deriva inevitable, la qual cosa no vol dir necessàriament desitjable. Vivim en un país en què l'empat virtual entre favorables i desfavorables al divorci –o a l'emancipació nacional– fa impossible posar la mà al foc sobre allò que seria desitjable. Però sí que cada dia costa menys posar la mà al foc sobre allò que serà inevitable. Per moltes raons.

Artur Mas –suposo– serà el proper president de la Generalitat i l'orgull –suposo– del país envers el seu govern millorarà força: però el problema continuarà creixent. L'Estatut no és el tema, el TC no és el tema, però són pretextos o eines argumentals prou útils per a posar en evidència allò que molts ja sabíem: que el xoc d'identitats ja no pot dissimular-se per gaire més temps. Jo crec que l'onada independentista del 2003, que va afavorir ERC, ha estat infravalorada. En primer lloc, i sobretot, infravalorada per ERC mateixa; en segon lloc, infravalorada de vegades per CiU, que ha cregut sovint que morts els republicans morta la ràbia; infravalorada per Espanya, tant pel PP com pel PSOE –i aquí, com no pot ser de cap més manera, incloc el PSC–, i finalment infravalorada per alguns mitjans de comunicació, que han cregut que apagades informatives o silenciadors artificials podien frenar el crescendo general. L'èxit de l'ERC de Carod el 2003 obeeix a una sola causa: l'avorriment, l'estancament, l'ambigüitat excessiva, la defugida del debat durant massa anys, el pactisme dut fins a l'extrem. No era ben bé mèrit dels republicans: era l'ambient que hi convidava, era la sensació de tap, d'humiliació, d'impotència de l'últim govern de Pujol. Era un corrent que volia un cop de puny a la taula, un gir de timó, provar una cosa nova, sortir del bloqueig. Després la cosa ha derivat en un desastre governamental, polític, parlamentari, social, econòmic, intel·lectual, argumental, patriòtic... Un desgavell en tots els sentits, un complet desastre. Només faltaria, sóc el primer que ho denuncia. Però... Eppur si muove.

Tindrem –segurament i desitjablement– un govern nacionalista i de qualitat, però el divorci continuarà essent tan inevitable com ara. I serà bo que el catalanisme majoritari tingui preparada una estratègia a mitjà termini per a gestionar una crisi, un trauma, un xoc, que no podrà ser ignorat a cops de dia a dia o de problemes més urgents. No per gaire estona. No es tracta que ningú lideri res: es tracta que estiguem preparats per una onada que va més enllà de la política parlamentària. Que supera tothom, que supera els polítics i tots els sectors socials. Les revolucions tenen això, que no són del tot dominables. Però com a mínim no han de ser ignorades. Perquè aleshores elles t'ignoren a tu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.