Un Suprem del 36

Fa anys, passejant per Burgos amb l’arqueòleg Eudald Carbonell, comentàvem els noms de molts carrers de la ciutat, dedicats llavors –i encara ara mateix, malgrat alguns canvis fets el 2018– a molts dirigents i militars franquistes. Carbonell, a qui a Burgos tenen en especial estima per la ingent tasca que els seus companys i ell han fet a la veïna Atapuerca, justificava irònicament la pervivència del franquisme en els noms dels carrers perquè la ciutat havia estat la capital dels colpistes i també perquè molts dels honrats amb una placa en una cantonada simplement eren família d’aquells que, durant anys, havien manat a la ciutat.

Burgos i Franco han tornat aquesta setmana a ser notícia després que la secció quarta de la sala tercera del Tribunal Suprem espanyol, en la interlocutòria en què s’aturava l’exhumació del dictador del Valle de los Caídos –com si d’aquesta manera s’arreglés alguna cosa d’aquell monument a la ignomínia–, assegurés que el general colpista havia estat cap de l’Estat des de l’1 d’octubre de 1936. Els magistrats, a qui se suposa un mínim de rigor i coneixements històrics, han dit que no rectificaran aquesta barbaritat, malgrat que historiadors prestigiosos, com ara Paul Preston, s’han afanyat a fer-los saber que aquell desgraciat mes d’octubre, en plena Guerra Civil, la primera autoritat espanyola era, naturalment, el president de la República espanyola, Manuel Azaña.

Al Suprem, però, com si sentissin ploure. “Què hem de rectificar?”, deuen dir els magistrats, alguns dels quals, com ara José Luis Requero, vinculat a la Fundació Franco, són reconeguts conservadors. Un calfred segur que ha recorregut aquests dies molts ciutadans que s’han quedat amb el dubte de com una errada d’aquestes dimensions és possible en l’alt tribunal.

No cal que ens n’estranyem, però. Malgrat que, en el cas de molts dels magistrats i fiscals del Suprem, la ironia que servia per a Burgos i els seus carrers no deu funcionar, en d’altres la impregnació franquista en l’alt tribunal és ben evident. Només cal llegir algunes sentències o tornar a escoltar l’al·legat dels fiscals del judici a l’1-O per adonar-se’n. I mentrestant, Franco rient per sota el nas a la seva tomba.