El tinter

Fa poc vaig tornar uns dies al meu poble, a la casa familiar, i en un dinar es va parlar d’una dona recentment morta que tenia una germana que, a finals de la Guerra Civil, va marxar amb un brigadista internacional en el moment de la retirada. Jo no coneixia res d’aquesta història real. Qui en va parlar tampoc en sabia gaire cosa: només que la dona estava casada amb un home del poble desplaçat al front i que, marxant amb el brigadista del qual imaginava que va enamorar-se’n bojament, no va tornar més. Aquesta història sense relat, de la qual només podíem fer suposicions vagues o que ens excitava la imaginació romàntica, va dur un germà meu a explicar-me que a casa hi havien estat uns dies uns brigadistes internacionals i que hi van deixar un tinter. Jo no el vaig veure mai. Tampoc ningú no me n’havia dit res abans. Això perquè, de fet, tampoc ningú m’havia comentat res sobre l’estada dels brigadistes, cosa que em va sorprendre, però relativament perquè de la Guerra Civil se’n va parlar poc a casa i, morts els pares i la meva tia, encara m’estranya que jo mateixa no els preguntés més sobre el tema. El meu germà, que té tretze anys més que jo, sí que recordava el tinter, i no sabia com s’havia perdut: suposava que algú l’havia llençat perquè, i això forma part del nostre lèxic familiar, hi ha hagut gent a casa molt “llençadora”. El cas és que, de sobte, la casa familiar va acollir uns altres fantasmes adquirint una altra memòria, si bé desconeguda.

Hi penso quan falten pocs dies perquè es compleixi el sisè aniversari de la mort del seu pare. Va ser un 29 de març, coincidint amb el mateix dia en què, 74 anys abans, les tropes franquistes van entrar a Ciudad Real, d’on era el meu pare. Aquest, molts anys després de la mort de Franco, em va explicar un dia que els feixistes se’n van endur els caps de les Joventuts Socialistes, on ell estava afiliat, a un descampat de la rodalia de la ciutat per afusellar-los. Ell tenia disset anys i pensava que trobarien el seu nom en les llistes dels afiliats. Aquell dia vaig comprendre el llarg silenci i la “desmemòria” del meu pare, el seu aparent conformisme amb la dictadura, la por duradora que va sentir des d’aquell 29 de març.