Boira

A les persones ens agrada viure veient el minúscul tros de món que ens envolta. Deu ser per això que pocs fenòmens meteorològics ens semblen tan misteriosos, tan inquietants, tan suggeridors i, al mateix temps, tan desagradables com la boira. Llençols, cortines, parracs, esquitxos, gotes d’aigua condensada que ens ho tapen tot: el sol, el cel, la claror, els carrers amb cases, arbres, cotxes, fanals, gent o gats..., tot el que sabem que hi ha a uns metres d’on som i que no hi ha manera de veure-ho. La boira s’assembla a la mort, però té un color oposat. I és diferent perquè la mort és definitiva, mentre que la boira o la niula, com també en diuen, només augura. Una premonició, una possibilitat, un tremolor incert que ens recorda, a més, totes aquelles estratègies judicials, burocràtiques i econòmiques del poder en el sentit més ampli de la paraula. No estic parlant, doncs, només dels Estats Units, Europa o l’Estat, amb la seva policia o els seus jutges, sinó també de tots els altres centres de poder, des de les elèctriques a les asseguradores, caixes, bancs o companyies de mòbils. I estic parlant encara del poder més proper, de la Generalitat, dels ajuntaments i de la majoria dels amos, delegats, subdelegats, directors, gerents, gestors i encarregats de la nostra feina. Tota aquella gent que, com qualsevol que mana, no et diu mai que no, però que té eines per dilatar, allargar, complicar i, en definitiva, emboirar tot el que demanes. Per què dir que no si s’aconsegueix el mateix fent transitar la gent pel laberint burocràtic de les demandes, instàncies, interlocutòries i esperes? Fins que arriba un dia com dimecres passat. A Verges i a Celrà. I saps que has de dir prou. Ara diuen que serà al febrer. Hi haurà judici i no hi haurà pressupost. Tornarem a la primavera.