Via eslovena o via francesa

No cal entrar a debatre sobre els morts, perquè d’aquests només en parla Espanya. Com quan Rajoy deia allò de “no me hagan hacer lo que no quiero hacer”. Sí que és important, però, tenir en compte que Margallo deia probablement la veritat quan deia que Espanya no admetria una secessió de forma pacífica. Al capdavall, tenir milers de policies atracats al port de Barcelona ja era per si sol un avís, i només és així com s’entenen les llàgrimes de Gerard Piqué valorant l’1-O quan els periodistes li van posar un micròfon a la boca. Aquelles llàgrimes no s’entenen pel fet que uns policies havien atonyinat uns ciutadans, perquè això és una cosa que passa sovint i arreu: aquelles llàgrimes venien del fet de constatar que, quan es tracta aquesta temàtica (Catalunya versus Espanya), la pulsió bèl·lica i/o autoritària sempre acaba apareixent. Les llàgrimes de Piqué eren de por i de ràbia en veure com Espanya mostrava, sense cap pudor, que si convenia i quan convenia ocupava Catalunya. Físicament. Tot per la pàtria.

Avisats estem, i tot i així cal pensar en les sortides. La via eslovena és aquella que en Ramon Tremosa ens va insinuar a en Graupera i a mi, a l’escala del Parlament, el 10 d’octubre de l’any passat: una independència unilateral i en dos temps. Demanda de diàleg, negativa de diàleg, referèndum, declaració d’independència (primer temps) i, passats uns mesos o potser anys, efectivitat de la mateixa (segon temps). En el cas d’Eslovènia aquests mesos es van omplir de conflicte bèl·lic entre unes milícies eslovenes i l’armada sèrbia, perquè els eslovens havien previst la necessitat de comptar amb algun tipus de defensa, perquè Sèrbia és tan animal com Espanya i perquè hi ha moments en què els ministeris de Defensa passen a ser ministeris d’Atac. Finalment, intervenció de la ONU i alto el foc. I reconeixement de la independència, i integració dins la UE, uns extrems que fins aleshores tots els caps de govern i presidents de la UE havien negat que succeiria. És a dir: la via eslovena és la unilateralitat, quan no s’albira cap altra opció digna. I pot derivar en conflicte físic si Espanya és com Sèrbia, vull dir si Espanya és com Espanya. És a dir, donem-ho per fet. I és una via feta des de dalt, protagonitzada per presidents i parlaments, pels poders públics organitzats. Una via que demana molta força i molta capacitat de resistència. I un sentiment (un vot) molt majoritari. Difícil i delicada. D’acord.

Però hi ha la via francesa. La via armilles grogues. Aquest tipus d’acció va de baix a dalt, no compta amb el govern (ni el necessita) sinó tot el contrari: s’hi enfronta. Esgrimeix raons republicanes contra (o malgrat) el govern de la república. No és violenta, però sí física: aturar carreteres i ports i aeroports, apujar barreres de peatges, desobeir fiscalment, consumir amb criteri, fer vagues de fam, fer vagues, ocupar parlaments, etcètera. Aquesta via té l’avantatge que exculpa el govern de moltes accions, o com a màxim podria ser discutit per alguna suposada “passivitat” de les forces policials (això de la proporcionalitat va segons les cultures democràtiques de cadascú), i necessita que en tot cas sigui el govern (català) qui acabi posant ordre. Del que es tractaria és que, davant d’un eventual caos, s’hagi d’intervenir. I en aquest cas no esperar la intervenció d’Espanya (el 155 no seria aplicable perquè el govern no és protagonista), sinó el govern de la Generalitat. I i no precisament per a tornar al “status quo”: posar ordre, sí, però un altre ordre. Si no és un referèndum pactat amb l’Estat, publicar la DUI al DOGC, abaixar banderes i (aleshores sí) demanar reconeixements internacionals. Per a evitar, precisament, mals majors. Si a això s’hi sumés una àmplia majoria obtinguda en unes eventuals eleccions referendàries i/o constituents, es facilitarien (moltíssim) els necessaris reconeixements internacionals. Sumem-hi el tipus de resposta de la previsible ira espanyola. Que sempre pot conformar, per més inri, una definitiva “causa justa”.

Una via és de dalt a baix (i amb violència probable), i l’altra és de baix a dalt (amb factors desestabilitzadors que calgui resoldre): i en el moment en què ens trobem la política catalana es troba massa feble i dividida com per no preferir que sigui la ciutadania qui comenci el ball. De fet ja ha començat a passar, i la cosa anirà a més si ningú a Espanya (ni a Catalunya) no sap trobar una via de solució política. Sí, enfants de la patrie: ho haurem de fer nosaltres.

No cal entrar a debatre sobre els morts, perquè d’aquests només en parla Espanya. Com quan Rajoy deia allò de “no me hagan hacer lo que no quiero hacer”. Sí que és important, però, tenir en compte que Margallo deia probablement la veritat quan deia que Espanya no admetria una secessió de forma pacífica. Al capdavall, tenir milers de policies atracats al port de Barcelona ja era per si sol un avís, i només és així com s’entenen les llàgrimes de Gerard Piqué valorant l’1-O quan els periodistes li van posar un micròfon a la boca. Aquelles llàgrimes no s’entenen pel fet que uns policies havien atonyinat uns ciutadans, perquè això és una cosa que passa sovint i arreu: aquelles llàgrimes venien del fet de constatar que, quan es tracta aquesta temàtica (Catalunya versus Espanya), la pulsió bèl·lica i/o autoritària sempre acaba apareixent. Les llàgrimes de Piqué eren de por i de ràbia en veure com Espanya mostrava, sense cap pudor, que si convenia i quan convenia ocupava Catalunya. Físicament. Tot per la pàtria.

Avisats estem, i tot i així cal pensar en les sortides. La via eslovena és aquella que en Ramon Tremosa ens va insinuar a en Graupera i a mi, a l’escala del Parlament, el 10 d’octubre de l’any passat: una independència unilateral i en dos temps. Demanda de diàleg, negativa de diàleg, referèndum, declaració d’independència (primer temps) i, passats uns mesos o potser anys, efectivitat de la mateixa (segon temps). En el cas d’Eslovènia aquests mesos es van omplir de conflicte bèl·lic entre unes milícies eslovenes i l’armada sèrbia, perquè els eslovens havien previst la necessitat de comptar amb algun tipus de defensa, perquè Sèrbia és tan animal com Espanya i perquè hi ha moments en què els ministeris de Defensa passen a ser ministeris d’Atac. Finalment, intervenció de la ONU i alto el foc. I reconeixement de la independència, i integració dins la UE, uns extrems que fins aleshores tots els caps de govern i presidents de la UE havien negat que succeiria. És a dir: la via eslovena és la unilateralitat, quan no s’albira cap altra opció digna. I pot derivar en conflicte físic si Espanya és com Sèrbia, vull dir si Espanya és com Espanya. És a dir, donem-ho per fet. I és una via feta des de dalt, protagonitzada per presidents i parlaments, pels poders públics organitzats. Una via que demana molta força i molta capacitat de resistència. I un sentiment (un vot) molt majoritari. Difícil i delicada. D’acord.

Però hi ha la via francesa. La via armilles grogues. Aquest tipus d’acció va de baix a dalt, no compta amb el govern (ni el necessita) sinó tot el contrari: s’hi enfronta. Esgrimeix raons republicanes contra (o malgrat) el govern de la república. No és violenta, però sí física: aturar carreteres i ports i aeroports, apujar barreres de peatges, desobeir fiscalment, consumir amb criteri, fer vagues de fam, fer vagues, ocupar parlaments, etcètera. Aquesta via té l’avantatge que exculpa el govern de moltes accions, o com a màxim podria ser discutit per alguna suposada “passivitat” de les forces policials (això de la proporcionalitat va segons les cultures democràtiques de cadascú), i necessita que en tot cas sigui el govern (català) qui acabi posant ordre. Del que es tractaria és que, davant d’un eventual caos, s’hagi d’intervenir. I en aquest cas no esperar la intervenció d’Espanya (el 155 no seria aplicable perquè el govern no és protagonista), sinó el govern de la Generalitat. I i no precisament per a tornar al “status quo”: posar ordre, sí, però un altre ordre. Si no és un referèndum pactat amb l’Estat, publicar la DUI al DOGC, abaixar banderes i (aleshores sí) demanar reconeixements internacionals. Per a evitar, precisament, mals majors. Si a això s’hi sumés una àmplia majoria obtinguda en unes eventuals eleccions referendàries i/o constituents, es facilitarien (moltíssim) els necessaris reconeixements internacionals. Sumem-hi el tipus de resposta de la previsible ira espanyola. Que sempre pot conformar, per més inri, una definitiva “causa justa”.

Una via és de dalt a baix (i amb violència probable), i l’altra és de baix a dalt (amb factors desestabilitzadors que calgui resoldre): i en el moment en què ens trobem la política catalana es troba massa feble i dividida com per no preferir que sigui la ciutadania qui comenci el ball. De fet ja ha començat a passar, i la cosa anirà a més si ningú a Espanya (ni a Catalunya) no sap trobar una via de solució política. Sí, enfants de la patrie: ho haurem de fer nosaltres.