Opinió

Tribuna

“A les armes, catalans...”

“L’Espanya contra Catalunya dels nostres dies és un vell de tres-cents vuitanta anys, com a mínim

El nostre mal d’avui ve de molts anys enrere. Els poetes en varen deixar testimoniatge ja fa alguns segles. Els historiadors també. Corria la XVII centúria i Catalunya estava en guerra amb Castella, on el comte duc d’Olivares i el seu rei Felip, que ho era, ai las, també de Catalunya, atiava les armes contra el Principat i les institucions catalanes d’autogovern. L’Espanya contra Catalunya dels nostres dies és un vell de tres-cents vuitanta anys, com a mínim. I continua tenint, en mala hora!, una bona salut.

El nostre llunyà poeta anònim ho tenia clar: “Ara el rei, Nostre Senyor, declarada ens té la guerra.” El sobirà com a cap de l’estat –la monarquia plural– tenia un poderós còmplice actiu, impulsor de totes les malifetes contra la ciutadania catalana: “Lo gran comte d’Olivar sempre li burxa l’orella: –Ara és hora, nostre rei, ara és hora que fem guerra contra tots els catalans, ja veieu quina n’han feta.”

Per bé que en aquella llunyana centúria ja existien institucions polítiques i lleis per gestionar la repressió contra Catalunya i donar ales a l’odi contra els catalans, varen ser les armes i els exèrcits castellans aquells que assumiren les accions de violència contra el país. Varen fer-ho amb el suport de la cort –la casa reial d’aleshores– i del virrei –el delegat del govern de Madrid a Catalunya–, i de les forces d’ocupació dels tercios espanyols, traslladats a una Catalunya que s’havia manifestat hostil al salvatge centralisme castellà.

Les agressions dels invasors de Catalunya d’aquells moments són ben diferents de les que han patit en els darrers anys i que han tingut una expressió ben punyent en les accions policials d’ara fa justament un any. Hem de donar, doncs, un valor simbòlic a aquells esdeveniments a l’hora de fer la traducció o projecció als fets recents que han succeït a la Catalunya actual.

El nostre poeta anònim explica bé allò que segurament va veure amb els seus propis ulls cap al 1640: “Contra tots els catalans, ja veieu quina n’han feta”, diu, i ho explicita: els castellans han cremat esglésies, albes, casulles, calzes i patenes; han matat un sacerdot mentre deia missa i un cavaller a la porta d’una església; han donat als seus cavalls el pa dels catalans “per assolar la terra”; han vessat pels carrers el vi que no era prou bo “sols per regar la terra”. El súmmum de la malesa dels castellans: “a presència dels seus pares deshonraven les donzelles”. A més han sembrat el terror als pobles de Riudarenes i Santa Coloma de Farners, entre d’altres. Tot això i molt més va succeir perquè l’autoritat política que dirigia les forces d’ocupació així ho va autoritzar. El poeta posa aquest fet en boca del mateix representant reial, en fer-li dir: “–Llicència els n’he donat jo, molta més se’n poden prendre.”

Els catalans d’aquell moment no restaren impassibles davant de la sagnant repressió. La defensa va anar a càrrec també de centenars de segadors arribats a Barcelona: mataren el virrei, els diputats de la quinta columna “i els jutges de l’Audiència”.

Ja hi havia en aquell moment presos polítics que estaven tancats a la presó per no haver donat suport a la política anticatalana de la monarquia i del govern de la capital castellana contra la legítima defensa dels drets nacionals d’una Catalunya encara independent. Alliberar els presos va esdevenir un objectiu prioritari dels resistents catalans en aquella guerra, que es va allargar dotze anys i que va posar a prova la fermesa de les institucions catalanes –la Generalitat de Catalunya–, que aconseguiren sobreviure malgrat no haver guanyat la contesa.

Alliberar els presos: “Anaren a la presó, donen llibertat als presos.” El poema popular, com he dit, anònim, acaba amb una crida a la ciutadania a defensar el país dels enemics que, certament, varen estar a punt d’avançar seixanta anys l’anorreament de Catalunya perpetrat després del 1714.

El nostre poeta, amb un alt sentit patriòtic i una fermesa sense límits, sabia bé allò que calia fer en aquella situació d’extrema gravetat. I ho crida als quatre vents: “A les armes, catalans, que ens han declarat la guerra!”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia