Tribuna
Dones de negocis
“Un món ple de dones manant no és cap panacea. Però el que tenim ara tampoc és el paradís. Caminar cap a un repartiment amb més equitat comença a ser urgent
Als Estats Units els col·legues universitaris em fan preguntes insolubles com ara quantes dones rectores hi ha a l’Estat espanyol i quantes directores generals de multinacionals conec. La lluita pels drets civils i en concret la visibilitat de la dona a totes les esferes de la societat els esperona a preguntar pertinències com aquesta. Els responc que ja ho miraré, però que ells tampoc estiguin tan cofois amb els seus presidents o governadors masculins. A la Comissió Europea a Brussel·les la paritat es té en compte al mil·límetre. Tant, que el nou govern espanyol seria qualificat de poc paritari, per un desbalanç de gènere. Em fixo en les cues dels avions: descomptant turistes, hi ha una minoria de dones que viatgen en detriment dels coneguts “homes de negocis”. Em convenço que les dones de negocis hi són, però potser no poden agafar l’avió tan tard, o no es queden a dormir fora de casa per motius familiars. O senzillament no n’hi ha tantes, em dic. També espio a la cabina. Alguna dona pilot. Anecdòtic, tanmateix. Les hostesses, sí, i en els vols als Estats Units totes tenen més de 50 anys, i de 60 també.
Miro una pel·lícula a l’avió. Persèpolis. Quan la van estrenar jo vivia a Roma i aquesta delicada però punyent visió de l’Iran des dels ulls d’una dona va obrir un debat inconclús a la universitat.
Aquest estiu he assistit a Barcelona a la final de les 12 universitats catalanes La teva tesi en 4 minuts. Els candidats? Deu dones. Dos nois. Abans d’anar a la feina entro en una església. Dones. Totes. Menys el mossèn. Vaig a Radio Nacional de España a la una de la nit a parlar de vocacions sacerdotals. Truquen els oients. Majoria: dones. Recordo el primer dia que vaig fer classes a la Pontifícia Universitat Gregoriana a Roma. Un alumne demanava pel “reverendo padre Díez”. El vaig decebre, ho sé. No es podia imaginar que tindria una professora, dona, laica, més jove que ell. Anomalia que ara ja, deu anys després, es mitiga i millora, però els números són aquests: a la Gregoriana, avui, de 311 professors, 61 són dones.
A l’ hotel on vaig ser a Seül en un congrés, no vaig poder baixar al gimnàs ni a la sauna perquè eren exclusivament per als clients homes. I no és que en tinguessin uns altres segregats per a les clientes dones. Senzillament, pensen que, a un hotel de negocis, hi van homes de negocis. I les dones que hi van són les seves acompanyants.
La participació política d’alt nivell, segons les Nacions Unides, encara és molt minoritària. A escala mundial, la participació de les dones en els òrgans legislatius únics o en els parlaments nacionals va arribar al 23,4% l’any 2017. En la majoria dels 67 països que disposen de dades que han compartit amb les Nacions Unides, entre el 2009 i el 2015 menys d’un terç dels llocs directius superiors i intermedis estaven ocupats per dones.
La masculinització del món no ens ajuda i només amb molta consciència ens adonarem que no podem desatendre la qüestió de la igualtat i que això no va de feministes o no feministes sinó de dignitat i igualtat. El compliment de la igualtat de gènere està inclòs en el número 5 de l’Agenda Global. Aconseguir la igualtat entre els gèneres i apoderar dones i nenes és una urgència global. No podem assistir impassibles a casaments forçats entre nenes i ancians com si això fos inevitable o fruit d’un documental indigest que algunes ONG ens presenten.
L’apoderament, però, també ha de començar a casa. Les nenes i les dones ens passem la vida demanant perdó. Feu la prova. Si sou dones, estigueu atentes a quantes vegades en un dia demaneu disculpes per alguna cosa. Els homes, igual, a veure quin resultat obteniu. Les pàtines culturals costen molt de desincrustar.
Les dones de negocis, tornant a les nostres protagonistes, són un exemple de professionals que lluiten constantment per fer-se valdre (tot i que saben que són millors que els homes en moltes tasques, em deia una veterana feminista de Nova York aquesta setmana). Encara no m’he trobat cap amic o col·lega –home– que en vista d’una proposta nova de feina em digui que no sap si estarà a l’altura. He sentit en canvi en desenes d’ocasions aquesta cantarella declinada sempre en femení. Un canvi de paradigma s’imposa. “Yes, you can”, estimada dona, de negocis o del que sigui. Un món ple de dones manant no és cap panacea. Però el que tenim ara tampoc és el paradís. Caminar cap a un repartiment amb més equitat comença a ser urgent i part de la solució de molts altres problemes.
