Juntes perdem la por

La primavera de l’any passat, per suplir durant uns dies Manuel Cuyàs, em van encarregar unes ombres que van coincidir temporalment amb el festival de Canes, de manera que s’hi van convertir en una contracrònica complementària. Les noves ombres de primavera comencen poc després de l’última edició de Canes i he pensat que, revisant les meves notes del festival, podria destinar-les parcialment a temes tot just esbossats en les cròniques o que, a causa de la limitació de l’espai, van quedar-ne al marge. Mostrant part del fora de camp, continuaré, doncs, pensant sobre el cinema i, per tant, sobre les representacions que fa del món. També del que s’esdevé a l’entorn del cinema que, encara que a vegades ho pugui semblar, tampoc no és aliè al món. En tot cas, no hi és aliena la denúncia dels abusos sexuals (i també de les discriminacions de tota mena) que han emprès dones dels diferents sectors de la indústria del cinema: l’important és que, malgrat que siguin qüestionades pel fet de ser unes dones privilegiades, no només vindiquen els seus drets o denuncien els abusos en primera persona.

En la crònica d’urgència del palmarès, no hi vaig deixar constància del fet que, abans de lliurar el premi a Samal Yeslyamova per interpretar al film Ayka una dona víctima d’una violació i d’abusos laborals, Asia Argento va declarar que, l’any 1977, va ser violada per Harvey Weinstein al mateix Canes, que l’actriu italiana va definir com un territori de caça preferent del productor. La filla de Dario Argento tenia aleshores 21 anys. I han passat justament 21 anys. Sempre hi ha qui pregunta per què les actrius que ara han denunciat Weinstein (i d’altres) no ho havien fet abans. Una de les maneres amb les quals es culpabilitza les víctimes insinuant, si no ho diuen de manera explícita, que no ho van denunciar per no renunciar a les seves ambicions personals. Qui abusava, però, del seu poder? Sí, devien tenir por de restar marginades. I és així que apareix la qüestió fonamental: aquestes dones, fins i tot les de Hollywood, s’han adonat que la lluita és col·lectiva. Han deixat de tenir por quan no s’han sentit soles i potser han descobert que el més important és la dignitat de totes. Per això, el coratge d’Argento: “Mai més Weinstein serà ben rebut a Canes, però n’hi ha més asseguts entre nosaltres que han tingut un comportament indigne amb dones. Ho sabeu. I el més interessant és que nosaltres ho sabem i no us permetrem viure en la impunitat.”