Mariano Rajoy és reincident. Repeteix una vegada i una altra els errors que, a poc a poc, han anat desgastant la seva imatge i de, retruc, la del PP. Aquesta vegada, però, ha procurat ser una mica més mesurat en la defensa pública de Cristina Cifuentes del que ho va ser al seu dia amb Carlos Fabra, Rita Barberá i Francisco Camps, als quals presentava com a exemples a seguir. De la presidenta de la Comunitat de Madrid simplement diu que li dona suport i que serà la justícia la que dirimeixi la seva situació. Tot i que, evidentment, són casos que no tenen res a veure, demostren un tarannà: un cop més Rajoy deixa en mans dels jutges el que ell hauria d’haver resolt amb política. És a dir, ja hauria d’haver forçat la dimissió de Cifuentes. Per què no ho fa? En part per la seva estratègia de qui dia passa any empeny a veure si canvia el vent, però també perquè no troba un relleu a la presidència de Madrid que li permeti superar el marcatge electoral de Ciutadans. I això és el que li passa a ell mateix: sap perfectament que té totes les de perdre en un duel a les urnes amb Albert Rivera, però insisteix que té forces per continuar plantant cara. I més ara que ha caigut una de les serioses aspirants a la successió. Amb Cospedal i Sáenz de Santamaría anul·lant-se entre elles, amb Feijóo amagat després d’haver fet passos en fals... Qui li queda? No té gaire temps per rumiar-ho, sobretot si no aconsegueix aprovar el pressupost del 2018.