La cotorra monàrquica

Tinc una cotorra que es va fer monàrquica arran de la coronació del nou rei. Jo m’havia adormit escoltant-ne el discurs per la tele, i en despertar que sento: “¡Unidad, permanencia, equilibrio, convivencia!” Era ella, la Clotilde, que s’havia après mots del reial discurs que li devien arribar al cor. Cosa ben catalana, que vaig pensar, i mira que a casa només havia respirat aires republicanots. L’endemà, crescuda i estarrufada, atacava a primera hora: “¡Orgullo y satisfacción, orgullo y satisfacción, orgullo y satisfacción!” El cas és que, jo, vinga pentinar-la i donar-li pipes ben salades, i ella, quan volia, m’engegava de sobte: “¡Estima, respeto, confianza, dignidad, prestigio!” I mira que la vaig criar amb mots senzills i fàcils d’aprendre: “Avui és festa, Sant Joan la fa, agafa l’escopeta i se’n va a caçar. Tira un tret, mata un pardal, vestit de general...” Però, esclar, com podia pensar, pobre de mi, que l’estava preparant per fer-se de la colla dels depredadors armats.

Vaig cuitar a imposar-li un càstig exemplar rebaixant a la meitat la seva ració diària de pipes. Debades. Només calia que em veiés entrar a l’estudi, on disposa de perxa permanent, perquè de cop esclatés la tempesta verbal: “¡Energía, ilusión, dignidad, protección, esperanza!” Per contraatacar, vaig començar classes de reeducació: “¡Radicalitat democràtica, drets col·lectius, economia solidària, apoderament popular!” Al principi, s’ho va anar empassant amb més o menys resistència, sobretot en sentir “apoderament” (fins ahir, feia de cotorra molt normativa, tot s’ha de dir), però, al cap de poc, ja hi tornava: “¡Civismo, tolerancia, honestidad, rigor!” Fart de sentir-la, li vaig embenar els ulls, la vaig tancar en una cambra fosca, i li vaig posar un dia sencer i la nit corresponent un recull de cançons de la terra i alguna en castellà i anglès per no pecar de monolingüisme pertinaç. Va ser inútil. Tant era que m’hagués penedit de sotmetre l’au pertinaç a una pena tan dura, perquè ella, clamava, impertèrrita: “¡Culturas, tradiciones, lenguas, vías, puentes, Antonio Machado, Espriu, Aresti, Castelao...!”

Arribats en aquest punt, ja no vaig poder més, i m’hi vaig encarar, vaja si vaig plantar cara a l’ocellot. “Escolta, atrevida ignorant”, que li dic, “¿com goses esmentar Machado? ¿No sabies que va morir a Cotlliure, fugint dels assassins que, anys més tard, van tornar a posar la monarquia? De moment, vaig aconseguir tenir-la una estoneta callada, però hi va tornar de seguida: “¡Igualdad, solidaridad, respeto, sensibilidades, amistad, hermandad, fraternidad!” D’una manotada la vaig fer volar dalt de l’armari i vaig escridassar-la: “I encara goses dir el nom d’Espriu, en aquesta casa, quan has sentit tanta gent recordar que ell deia que no cal esperar res de Madrid i que tot allò que no fem per nosaltres mateixos no ens serà donat!” Sense reprendre l’alè, vaig prosseguir: “¿I què en saps tu, d’Aresti, desgraciada? Aquí, a Barcelona, es va sentir per primera vegada el seu poema, “Egun da Santi Mamiña”, en la veu de Mikel Laboa, l’any 1964, a la Cúpula del Coliseum, on l’havia portat la benemèrita Maria Aurèlia Capmany!”

En veure-la capcota i vençuda, li vaig estalviar que Castelao havia mort a l’exili, justament a Buenos Aires, d’on procedien els avis de Clotilde (o els rebesavis, que, d’edats i generacions de cotorres, no hi entenc gaire). Però les cotorres que s’han adaptat al medi barceloní són molt astutes, no en va han disputat, amb èxit, el terreny urbà a tota mena d’ocells. De manera que, l’endemà, després de fer-me unes quantes moixaines, tornava a la càrrega: “¡Cambio, transformación, progreso, impulso, convicción, actitudes, mentalidades!”

Ja desesperava, i pensava posar-la a dieta absoluta de pipes ben salades (per molt que protestessin els de la Societat Protectora d’Animalons Monàrquics), quan a partir del 3-O va canviar de registre en sentir el discurs del rei als espanyols sobre Catalunya i el deure dels “legítimos poderes del Estado de asegurar el orden constitucional y el normal funcionamiento de las instituciones”. De manera que, ara, la Clotilde només eixorda: “Llibertat presos polítics!”, “Els carrers seran sempre nostres!”, “No a les agressions feixistes!”, “Puigdemont, president!”. I això que encara no s’ha assabentat del refugi de l’Anna Gabriel a Ginebra... Per evitar-me problemes, no la portaré, com cada any, a la inauguració del Mobile, on diuen que acudirà el rei, no sigui que el Supremo me l’acabi plomant...