De reüll
L’impost de patrimoni
Suprimir-lo sense més ni més no sembla el millor si creix la desigualtat
El govern espanyol no ha aprovat la pròrroga de l’impost de patrimoni i per tant aquest any podria ser l’últim en què s’hagi de declarar. Aquesta pròrroga és necessària des que el PSOE va repescar a corre-cuita l’impost a finals del 2011, tres anys després de suprimir-lo. El PP, tot i aplicar-lo sense dubtar, s’hi ha mostrat tradicionalment contrari amb arguments com ara que ha quedat obsolet perquè a cap altre país europeu existeix, que l’acaba pagant la classe mitjana perquè les grans fortunes tenen mitjans per eludir-lo, que desincentiva l’estalvi, que no compleix amb la redistribució... Però la majoria d’aquests arguments desapareixerien si l’impost estigués ben definit i si es perseguís els que l’eludeixen. Només cal veure les quantitats milionàries que s’instal·len a paradisos fiscals per entendre que es podria recaptar molt més del que es fa (uns 1.400 milions d’euros a l’Estat, 500 dels quals a Catalunya). Tampoc ajuda que el gravamen (cedit a les comunitats autònomes) s’hagi convertit en un element de competència fiscal entre territoris, generant una demanda inusual per tenir la residència a Madrid. Però, tot i assumir les imperfeccions que té, suprimir-lo sense més ni més i renunciar a gravar la riquesa en un context en què la desigualtat es dispara i falten diners a la caixa pública no sembla el millor camí. A menys que ara pesi també l’objectiu de perjudicar un territori obsessionat a votar malament.
