Vuits i nous
Regar l’hort
“Hem estat uns ‘Càndids’ que ens prometíem el millor dels mons
Em sembla que no hi ha ningú que pensi que a partir de dijous, dia de les eleccions forçades, haguem de penetrar en un capítol més agradable que els que portem fins ara passats. Les guanyi qui les guanyi, els uns –els independentistes o els “constitucionalistes” de bona fe catalanista– hauran de refer en tot o en part la destrucció, sempre amb l’Estat i els seus servidors en contra, mentre que els altres la seguiran, sempre amb l’Estat a favor. La perspectiva no és estimulant. L’altre dia, un analista dels que estan en el secret de les coses perquè dina i sopa amb qui s’ha de dinar i s’ha de sopar em deia que els resultats de les eleccions temperaran la situació perquè obligaran a prendre decisions decisives i pacificadores ja previstes a totes les parts. No ho sé. Tant de bo. Diuen que Rajoy es va veure obligat a convocar les eleccions per imperatiu de la Unió Europea, contrària a la inestabilitat en un dels seus estats membres més estratègics. La Unió Europea no ens ha estat fins ara gaire favorable, com era previsible, però potser sí que posarà Rajoy en el compromís de solucionar un problema majúscul que ell ha irritat per la seva actitud impermeable a tota cessió o negociació. Potser sí, dic, però de moment, i en plena campanya electoral, les accions del president espanyol no apunten a un relaxament dels seus costums un cop comptats els vots: Sixena, la clausura de les delegacions catalanes a l’estranger, l’anul·lació de l’agència dels tributs... El manteniment de líders polítics i socials a la presó, també per Nadal... Si en campanya no vol caure simpàtic, què farà, què ens farà, quan no li calgui caure’ns-hi?
L’altre dia vaig assistir a això que en diuen “un sopar de Nadal”, amb antics companys de feina. Semblava un àpat de Difunts. L’ambient era funest. Per Nadal no ens barallem: somiquem. Ens havíem cregut, perquè ens ho havien dit, que la política era “l’art de fer feliç la gent”. Tots els reunits a taula hauríem volgut, com aconsellava Voltaire, anar a regar el nostre hort.
Hem estat uns Càndids que ens prometíem el millor dels mons. Pel camí, hem estat baquetejats pels búlgars, hem sentit el terratrèmol de Lisboa als nostres peus, ens han fuetejat a Cadis i a les reducciones del Paraguai, i si hem penetrat a Eldorado n’hem sortit amb la fortuna esquilada i empresonats. A Venècia, un refinat que està per sobre del bé i del mal ens ha dit que estàvem equivocats en tot. Un “hort” o un “jardí”? En algunes traduccions, Voltaire prescriu regar un jardí. En la que tinc a casa, de Carles Soldevila, és “hort”. Pel context ha de ser “hort”, que implica “producció”. En el llibre que l’altre dia els comentava, Lluís Foix diu que l’hort és el jardí del pagès. Sigui hort o jardí, quan el podrem anar a regar, per favor?
