Segons el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, intervenir la caixa de la Generalitat no té res a veure amb deixar Catalunya sense autogovern. Així ho va defensar la setmana passada al Congrés, i ho va fer sense ni moure una pestanya, que ja té mèrit. El cert, però, és que si bé l’Estat assumeix el pagament de serveis bàsics i de les nòmines dels treballadors públics, la intervenció financera de la Generalitat implica que el govern ja no pot decidir com gasta els diners que surten dels impostos dels ciutadans catalans, perquè per a cada política que impliqui generar despesa nova caldrà el segell i el vistiplau d’Hisenda. La situació no té precedents i els mateixos departaments de la Generalitat s’atreveixen poc a avançar l’impacte sobre les seves polítiques, però tothom assumeix que hi haurà coses que no se sap si es podran pagar. Línies estratègiques com les de suport a la innovació o a la internacionalització podrien quedar en un segon pla. L’impacte sobre l’economia catalana serà evident. I això sense sumar-hi que els proveïdors de la Generalitat trigaran molt més a cobrar. Potser és que Montoro ja dona Catalunya per independent, perquè, si no, aplicar un càstig “indefinit” sobre un dels motors econòmics de l’Estat resulta d’entrada poc intel·ligent. Tan poc intel·ligent com esperar que l’oferta de més diners a canvi de fer marxa enrere serveixi per a res més que per convidar uns quants indecisos a anar a votar.