Opinió

Ombres d’estiu

La història de moltes dones

“Podem sentir-nos culpables dels nostres sentiments perquè fan mal a qui podem estimar, però no com voldria que l’estiméssim

Deu fer més de trenta anys que vaig veure per primer cop la pel·lícula L’any que vam viure perillosament, dirigida per Peter Weir i ambientada a la Indonèsia de 1965 governada despòticament per Sukarno, i vaig retenir un diàleg en què el fotògraf que ajuda un periodista australià (interpretat per l’aleshores bell i encantador Mel Gibson) explica que Tolstoi sentia una impotència semblant a la seva davant la pobresa: “Què fer?”, es preguntava l’escriptor rus. En les primeres cinquanta pàgines d’Anna Karènina, hi he trobat més d’un personatge que es fa aquesta pregunta, que a vegades es converteix en una exclamació, però sense una inquietud social, sinó a propòsit d’una circumstància personal relacionada amb la vida sentimental o, en tot cas, la conveniència matrimonial present o futura.

Un d’aquests personatges és la princesa Kitty Xerbàtskaia (la qual, en principi, em recorda una altra jove princesa tolstoiana: Natatxa Rostova, de Guerra i pau) dubtant entre Levin, al qual estima per la seva noblesa d’esperit sense estar-ne enamorada, i Vronski, que l’atrau poderosament. De fet, s’estima més Vronski i això fa que senti compassió per Levin: “És llàstima, és llàstima, però què fer? Jo no soc culpable.” Tanmateix, se’n sent: encara que no creiem que hagi de ser així, podem sentir-nos culpables dels nostres sentiments perquè fan mal a qui podem estimar, però no com voldria que l’estiméssim.

Kitty té una germana, Dolly, que ha descobert que el seu marit, Stefan Arkàdievitx, ha mantingut relacions amoroses amb la institutriu dels seus cinc fills. Dolly no vol saber res del seu home, que no s’acaba de sentir culpable i encara menys penedit, però que es pregunta de manera insistent “què fer?” perquè no vol el trasbals de la separació matrimonial. Stefan Arkàdievitx es justifica pensant que no té la culpa de desitjar una altra dona perquè la seva esposa ha envellit. Tolstoi, del qual es diu que va ser més generós amb les dones com a escriptor que personalment, li concedeix més endavant una rèplica a Dolly: “... la meva joventut, la meva bellesa, m’han estat arrabassades. Per qui? Per ell i els seus fills. Jo he estat al seu servei i he consumit en aquest servei tot el que tenia, i ara, naturalment, a ell li és més agradable una dona més fresca...” Una de més jove. No caldria dir que aquesta és la història de moltes dones.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia