la tribuna
Les crisis i la independència
Estem patint dues crisis. Una d'econòmica i una de política
Nosaltres mateixos hem de decidir com lluitem contra les crisis que patim
En una entrevista publicada a El País el dia 29 de novembre passat, Artur Mas, fent referència a la reacció que podria tenir el poble de Catalunya davant una sentència adversa del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, deia que la «sentència no ens agafa en el millor moment per la crisi». Es referia, òbviament, a la crisi econòmica. Jo penso que no és l'única crisi que patim. Patim també una greu crisi política. Tal vegada, precisament a causa de la gravetat de les crisis, el moment no és tan dolent. A Artur Mas, profund coneixedor de la política nord-americana, segur que no se li ha escapat una frase de Rahm Emmanuel, cap de gabinet del president Barack Obama: «Mai no s'ha de dilapidar una bona crisi.»
Les crisis, i d'una manera molt especial les dues a les quals m'acabo de referir, esquerden els sistemes que les han engendrat. Una solució és omplir les bretxes de les fissures i rellançar sense canvis el mateixos sistemes, fins a la propera crisi. Una altra, per contra, és obrir les fissures per reorganitzar no solament el funcionament, sinó les lògiques d'acció de l'economia en un cas i de la política en l'altre, per obtenir una ordenació nova, millor i més adaptada a la realitat. És per això que les sortides de les crisis constitueixen uns moments històrics rellevants. Pel que fa a l'econòmica, s'afirma amb raó que els països que la superin en sortiran reforçats. Les decisions que es prenguin tindran conseqüències per a tota l'època que s'obrirà. Catalunya és una nació, i Artur Mas creu que ho és (recordo que en una de les primeres entrevistes televisives que li van fer, després d'assumir la responsabilitat de liderar CDC, ho va afirmar categòricament, i en referència a Espanya va dir que no sabia si ho era i que en qualsevol cas no era pas la seva). Catalunya és una nació, i el no-reconeixement constitucional, amb totes les conseqüències que se'n deriven, constitueix el nucli de la crisi política.
Els xinesos, protagonistes essencials del nou panorama internacional, tant des del punt de vista econòmic com del polític, expressen la paraula crisi amb dos ideogrames diferents. Un significa «perill». L'altre significa «oportunitat». Totes dues significacions són adequades i el seu sentit pot ser aplicat a les crisis que vivim. Sens dubte estem corrent un gran perill. El més gran dels perills. Si no les superem, desapareixem. A mi no em consola pensar que el nostre esfondrament econòmic tindria conseqüències negatives per a Espanya.
L'altra significació, la d'oportunitat, també és adient. Només prenent les mesures adequades podem sortir de la crisi econòmica, i només les podrem prendre si les decidim nosaltres mateixos i esmerçant-hi tots els recursos que siguem capaços de generar. La mateixa definició d'allò que és un dèficit fiscal demostra clarament que una part important dels nostres recursos els perdem. No tenir capacitat de decisió ens impedeix prendre-les. És la crisi política.
El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, tots dos de 1966, estableixen que tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació, i que en cap cas un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència. Estem, per tant, legitimats per determinar com lluitem contra la crisi i per destinar-hi tots els nostres mitjans. En una entrevista posterior, a El Periódico del 6 de desembre passat, Artur Mas considerava que no era el moment de preguntar als catalans si volen decidir el seu futur. Discrepo d'aquesta consideració; precisament una de les característiques de tota nació, tal vegada la fonamental, és tenir capacitat per prendre decisions en qualsevol moment. És la seva afirmació perpètua de vida. És el plebiscit diari que deia Ernest Renan en la seva memorable conferència a la Sorbona l'11 de març de 1882.
Per decidir el futur cal poder decidir com sortir de la crisi econòmica. Cal poder, repeteixo, dedicar-hi tots els recursos que Catalunya, amb el seu esforç, sigui capaç de generar. I les crisis, l'econòmica i la política, les patim ara, és ara que hem de decidir com hi lluitem. I si les inèrcies espanyoles (les polítiques), i si les vacil·lacions del govern central (les econòmiques), que el mateix Artur Mas tantes vegades ha denunciat, les fan insuperables? No l'ha de condicionar témer que la resposta sigui «no». Catalunya ha de resoldre el futur de les generacions que han de venir. És el seu repte i el dels seus líders, els quals tenen un plus de responsabilitat. Ell és un líder, i un líder ha de prendre riscos. Ha de tenir la intel·ligència de saber quan s'han de prendre i el coratge de fer-ho. Una bona crisi és la gran oportunitat. Hem de seguir el consell de Rahm Emmanuel, no les dilapidem.
