Opinió

Tribuna

Cròniques de la corrupció

“Quan veies gent vestint jaquetes de pell i bufandes de caixmir, que encapçalaven manifestacions cridant pels altaveus contra la gent pobra, t'adonaves que alguna cosa s'havia trastocat

1. “Si el propietario está dispuesto a vender a un precio competitivo, antes de recalificar, bien –deia el Gran Promotor–; si no, tengo dos opciones. Primera, firmo un convenio, una sociedad, para cuando ese suelo rústico lo convirtamos en edificable o terciario. Si lo hago así, en la sociedad, el dueño del terreno tiene la parte más pequeña, y sigo mandando yo […] Tengo como consultores a catedráticos de arquitectura, un convenio con la universidad, me manda becarios para los informes de impacto, y hago un bien común. La segunda opción es colocar mi concejal en Urbanismo, si puedo, o pagar al que haya. Hasta ahora, lo estamos consiguiendo sin problemas […] La sociedad que os propongo es para hacer cosas y ganar dinero. Una sociedad que no hace cosas, no vale la pena, es muy caro constituirla y se ha de rentabilizar. Tengo muchos amigos en los grandes partidos; hoy mismo me han llamado el C. y la A. […] Para finales de mes, hemos de tener algún acuerdo con el propietario. Ese es el objetivo. Acuerdo con algún propietario para poder firmar. En 15 días tenemos que tener información de las primeras gestiones. […].” Parlaven del barri de la Salut de Badalona, on hi havia molts pisos pastera. Al carrer, els veïns, atiats pels García Albiol i companyia, volien fer fora els “gitanos romanesos” acusats d'“incivisme”. Quedaven lluny els últims anys del franquisme, quan els de la Salut van sortir al carrer a reivindicar fonts, clavegueres, escoles, carrers asfaltats… Les classes populars encara coneixien la solidaritat; la gent del Gurugú continuaven vivint en coves, i les barraques de Sistrells romanien com als anys cinquanta. Aleshores, no hi havia pisos pastera, sinó persones necessitades. No tothom va entendre, a la Salut i a Artigas, que fessin el barri de Sant Roc, amb tots els barraquistes que no volia Barcelona. Quan va arribar tanta gent als anys cinquanta i seixanta, tampoc no es parlava de pisos pastera, sinó de soterranis, on encara podies veure mares fent la higiènica tasca d'espollar les seves criatures i xicots caçant rates pels passadissos. Ningú no els cridava l'atenció: prou càrrega portaven a sobre. Ningú no cridava, als barris d'arribada badalonins, “andalusos, no”, “extremenys, no”, “murcians, no”. Perquè, tot amb tot, eren “pobres” i “cristians”, i molts d'ells procedien dels mateixos pobles que els que ja tenien ofici a la indústria. Els gitanos d'aleshores encara corrien pels descampats aixecant polseguera amb mules afamades. Però aquests gitanos d'ara eren “romanesos” i “incívics”, no espollaven les seves criatures, però “emmerdaven” les escales veïnals. ¿Tots “gitanos”? ¿Tots “romanesos”? ¿Tots “incívics”? ¿Qui deia que no hi ha drets col·lectius, sinó individuals? Quan veies gent vestint jaquetes de pell i bufandes de caixmir, que encapçalaven manifestacions cridant pels altaveus contra la gent pobra, t'adonaves que alguna cosa s'havia trastocat. “Deu ser la globalització”, vaig pensar.

2. Eren tres comensals a taula. Un matrimoni i un home que duia un pegat a l'ull esquerre. Gent gran. “Es va comprar un principal al carrer Còdols –va dir l'home del pegat a l'ull– de més de 500 metres quadrats, no vegis, que abans hi havia dues pensions, fet una merda, que estava... Amb quatre quartos, li va rentar la cara i n'ha tret més de 200 quilos; i uns quants anys abans havia comprat per dos rals el pis que té al passeig de Gràcia, 175 metres quadrats, va pagar-ne 30 milions fa uns divuit anys, una part en negre... però, és clar, era d'una societat amb més forats que un formatge i, quan van veure que aquest portava intencions i pela fresca, se'l van treure de sobre, sí, home, el pis... Que ara li han taxat en un milió i mig d'euros [...]. I després té la casa de la Floresta –va afegir la dona–, que és una torre que no val gaire, però que està en un terreny enorme, amb més de cinquanta pins. A la seva germana, la tia Pascuala, el G., sí, home, el jugador de futbol del Barça, li va fer un fill que no li va donar el seu nom, van dir que ella l'havia adoptat, però, sí, la va ajudar força i, en morir, li va deixar al noi el pis, que ara també deu valdre un imperi. Fa dos anys va comprar un pis per on paren les putes, bé, o els tranvestits, per l'Arc del Teatre, un pis gran, desballestat, ple de merda, però el va arreglar una mica, l'hi van pintar uns pakis del barri i li ha quedat la mar de bé, que el té llogat per mil euros [...]. Bé, tinc una noieta del Perú que em fa el més gros, em neteja els vidres i això; hi he tingut sort, li pago 6 euros a l'hora i l'espavilo perquè aprofiti el temps...”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia