Opinió

Tribuna

Cultura catalana i poder

“El decalatge entre producció de cultura i estructures de poder no té res d'original, però, al si de la comunitat cultural catalana, adquireix una forma particular

Els trets definitoris de la comunitat cultural catalana contemporània són el sentiment de pertinença territorial, històrica i lingüística, per damunt dels accidents històrics de la nació; la pluralitat d'orígens, mitjans i pràctiques, emanats de societats integrades en l'era industrial amb ritmes distints; i la voluntat d'adaptació als canvis produïts al món. D'aquests trets essencials, se'n derivaria la participació activa en la formació de l'imaginari de la reconstrucció nacional, gràcies a una renovació continuada dels instruments expressius, i la seva posada al dia a través de la relació amb els canvis esmentats.

El decalatge entre producció de cultura i estructures de poder no té res d'original, però, al si de la comunitat cultural catalana, adquireix una forma particular. La qüestió és de quina manera la comunitat cultural catalana participa (o es nega a fer-ho) en la soldadura de les pràctiques culturals de qualsevol origen, signe i finalitat, generades al si d'un mercat global, per apropiar-se-les i retornar-les a la societat, en un procés ininterromput de creació-crítica-autocrítica-renovació, a fi de culminar el procés de reconstrucció nacional i la creació d'un poder propi. Qüestió que té arrels històriques, perquè emana d'una disfunció, en el temps i les formes, a l'hora d'ingressar en les societats industrials, quan aquestes comencen a transformar les estructures dels estats nació provinents de l'edat moderna.

La relació entre cultura i poder no solament té ritmes diferents, en les distintes societats on arrela la comunitat cultural catalana, sinó que, fins i tot allà on la industrialització es desenvolupa al ritme de les societats avançades, i on el paper de la cultura està més madur per participar en la reconstrucció nacional –el Principat–, el decalatge entre comunitat cultural i estructures de poder obliga a prendre mesures heterodoxes, respecte a les seves formulacions doctrinals, a la pròpia burgesia, més propícia, per interessos de classe, a practicar la fórmula alemanya de Bismarck –separar política i cultura– que a desplegar un aparell de legitimació del poder regional –Mancomunitat de Prat de la Riba–, amb la cultura com a còmplice i instrument fonamental –Noucentisme–. La modernització socioeconòmica i el retard de les estructures de poder imposa, doncs, al Principat, una relació íntima –temporal, certament, pel conflicte inherent a la relació entre cultura i poder (cas Xènius), i a causa de la intromissió del poder opressor (supressió de la Mancomunitat per la dictadura)–. En aquesta conjuntura històrica del Principat, i atès que la crida a participar en les futures estructures de poder regional estava tenyida d'unes premisses ideològiques ben concretes –historicisme, clericalisme, accidentalisme–, respecte a la definició de l'imaginari nacional, no és estrany que els conflictes de classe, a partir de la Setmana Tràgica, reduïssin l'espai ideològic i social de la comunitat cultural catalana a les capes, valgui la redundància, culturalitzades. Un fet que, en la construcció dinàmica de l'imaginari nacional, separava les pràctiques culturals de les distintes classes socials en compartiments estancs, en una mena de reencarnació nostrada de la dialèctica entre “civilització” (burgesa) i “barbàrie” (obrera). Aquesta clausura, i la consegüent manca de fluïdesa interclassista i interideològica en la societat del Principat, quan no es tractava de la repressió pura i simple de les pràctiques i drets de classe, amb el suport explícit de la maquinària de l'Estat opressor, havia de produir la punyent paradoxa que els sectors obrers culturalment més avançats al si de les estructures industrials modernes només poguessin ser considerats dins l'imaginari nacional bé amb un paper moderador de la lluita de classes, en nom de la responsabilitat patriòtica, bé com a mers receptors de coneixements específics neutralment organitzats des del poder regionalista –i. e., Escola de Treball de la Mancomunitat– per millorar les habilitats de la mà d'obra necessària per a una burgesia que s'encarregava a si mateixa la tasca de modernitzar Espanya. En canvi, al si de les classes mitjanes, que es consideraven dipositàries de la concepció moderna de la nació catalana, s'hi podien trobar les pràctiques culturals més avançades –Institut d'Estudis Catalans– barrejades amb els tòpics més rancis del romanticisme conservador, a banda d'una concepció de la reconstrucció nacional dictada de dalt a baix tant a àmbit social com a escala territorial.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia