Opinió

Tribuna

El nostre Guinjoan

“ Ha estat, i és, un home estimat en els nostres ambients artístics i culturals

A finals de novembre, el compositor Joan Guinjoan i Gispert va ajustar els seus 85 anys, començats el 1931 en el si d'una família pagesa de Riudoms, al Baix Camp, davant la romanitat marítima de Tarragona. Terra d'avellaners, de garrofers i de conreu d'horta, va veure néixer Gaudí i va veure créixer Miró i, com si l'empenta biològica no en tingués prou, només cinc anys després de la mort del genial arquitecte, oferia al món un altre producte humà prototípic d'aquesta terra: un xiquet de vocació musical decidida i tenacitat a tota prova que, els anys 60, contribuiria a perllongar la renovació de les estructures compositives a Catalunya.

Darrerament, al voltant d'aquest aniversari, Guinjoan ha tornat a l'actualitat musical amb l'estrena al Palau de la seva darrera partitura Fiat lux (Que es faci la llum) i de la sessió d'homenatge que li tributà, el passat 29 de novembre, la Residència d'Investigadors del CSIC de Barcelona, amb un concert d'Alfonso Calderón de Castro, interpretant algunes de les peces històriques del repertori pianístic de Guinjoan. El que vull dir, amb aquestes quatre ratlles de felicitació, és que Guinjoan –per la seva actitud vital (tan pròpia de la millor mentalitat pagesa), per la seva generositat humana i intel·lectual i per la seva intensa dedicació creativa– ha estat, i és, un home estimat en els nostres ambients artístics i culturals, i també en els més populars, a tots els quals –començant per l'educació musical dels infants– ha instruït en l'estimació i coneixement de la història de la música i, de manera especial, de la música del segle XX, de la qual ell és protagonista privilegiat en les seves facetes d'intèrpret, de pedagog, de crític, de director i de compositor.

Puc dir tot això, perquè, havent-lo conegut fa molts anys, l'estiu de 1971, quan exercia de crític musical al Diario de Barcelona, he pogut seguir la seva trajectòria i he estat testimoni de com, literalment, treia el fetge per la boca per ser fidel a la seva vocació per la música del seu temps, la que cobreix, en les seves variants, tot el segle XX.

Hi ha molta gent, doncs, que se'l sent seu, perquè, combinant l'exigència indispensable del creador en solitud, ha sabut i volgut distribuir el seu saber, tan esforçadament obtingut, entre la gent del país, més llegits o no tant, de capital o de poble, tots els quals han donat proves de la fascinació que genera la seva personalitat.

Acompanyant-lo als concerts del Palau, i a altres llocs, sentint-lo explicar els seus anys inicials de pagès a Riudoms, i els “heroics” de París i Barcelona, amb la seva estimada Monique (epd) i el seu sogre, Josep Gispert, o compartint ranxos pescadors a Vilanova, on passava els estius, mai havia rigut i après tant com amb en Guinjoan. Són molts records acumulats, moltes confidències compartides i, en fi, alguns treballs fets en comú, com els poemes de Carner, Blai Bonet i Màrius Torres als quals posà música. Memorable Guinjoan!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.