Petro deixa en ridícul el rei Felip
L’editorial d’avui ha estat debatut per: Xevi Sala, Francesc Espiga, Anna Puig, Toni Romero, David Brugué, Núria Astorch, Xevi Masachs, Susanna Oliveira, Dolors Bellés, Carles Sabaté, Irene Casellas i Xavier Castillón.
Gustavo Petro, actual president de Colòmbia, va participar com a observador internacional en el referèndum de l’1-O a Catalunya i va fer declaracions molt crítiques davant la repressió policial als votants pacífics i el deteriorament democràtic de l’Estat espanyol. Amb aquestes credencials ha realitzat la seva primera visita oficial, ara convertit en el primer president d’esquerres de Colòmbia, una condició ideològica que sempre ha incomodat els interessos empresarials europeus al continent llatinoamericà. Tenen motius per mirar-lo de reüll, Petro és un orador brillant i un polític pragmàtic que ha demostrat que no ha arribat al poder per perdre el temps. Igual que d’altres polítics convertits en els nous líders provinents de la lluita social o dels mateixos moviments indígenes, no es mossega la llengua a l’hora de refregar davant els antics colonitzadors el saqueig històric que van exercir damunt els seus recursos naturals i la necessitat de revertir unes relacions que sempre han beneficiat la part europea.
Petro ho va tornar a recordar en el seu discurs previ al sopar de gala, en què va deixar en evidència el rei Felip VI, que acabava de llegir un parlament en un ostentós faristol amb el seu habitual to soporífer i carregat de tòpics. “Jo no porto res escrit”, va deixar caure el president colombià abans de pronunciar una conferència brillant sobre el nou ordre mundial que ha de guiar les relacions entre l’antiga metròpoli i uns territoris que ja no es resignen a la posició subalterna. La intervenció, valenta, carregada de sentit comú i decididament a favor dels més desvalguts i a favor també de la lluita contra el canvi climàtic, és un exemple encoratjador de la nova fornada de presidents que emergeix al continent americà. Amb frases tan incontestables com la següent: “La llibertat ja no pot consistir a fabricar i a consumir tot el que vulguem, la llibertat ha de consistir a garantir les necessitats bàsiques de tothom.” I a fer-ho, va afegir-hi, apostant per energies netes, el vent, l’aigua i el sol. I de les tres coses el seu país en té de sobres. El missatge és tan incòmode com nítid cap als antics opressors espanyols: les regles del joc han canviat, ja no tenim el cap cot.