Opinió

El nou rostre del PP

El desconcert del Partit Popular (PP) respecte a Catalunya ha arribat a límits desconeguts des que la Transició va donar pas al règim constitucional del 1978. La pèrdua de suport electoral ha reduït a mínims històrics la seva presència al Parlament, en contrast amb el creixement de Ciutadans i el seu lideratge unionista. Símptoma d’aquesta confusió és l’aterratge estrepitós com a cap de llista per Barcelona en les eleccions del 28-A de Cayetana Álvarez de Toledo, una aposta singular en tant que madrilenya, marquesa, aliena al PPC i portaveu de la FAES, però sobretot per la seva nul·la relació i empatia amb la societat catalana.

La designació, més enllà de deixar clara la visió colonial de Catalunya que té el PP, pretén imposar un discurs explosiu, que només vol recuperar terreny a Cs i limitar l’efecte Vox a costa de generar odi i confrontació. En aquest context, ja ha deixat anar que les urnes de l’1-O són molt pitjors que els tancs i els trets de Tejero, que el català és totalment prescindible a Catalunya i òbviament irrellevant a Espanya o que els independentistes són xenòfobs i senten un odi visceral que cal extirpar.

El PP de Casado fa un pas més en la pretensió de criminalitzar l’independentisme com a ideologia i projecte polític en contradicció amb els principis que regeixen la democràcia i la mateixa Constitució Espanyola. Un pas més en direcció a l’exclusió d’una part important de la població catalana. I un pas més en definitiva en direcció al totalitarisme, que sorprenentment no sembla estar interpel·lant ni despertant cap reacció substancial de rebuig i de consciència col·lectiva en altres actors i partits polítics del sistema democràtic espanyol, els silencis dels quals són tant o més preocupants.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.