Salvaguarda pels museus catalans
La catàstrofe succeïda al Museu Nacional del Brasil, devorat recentment per un gegantí incendi que va cremar el 90% de les valuoses obres que albergava, ha posat en alerta els centres de conservació d’art d’arreu del món. S’imposa, doncs, una auditoria de les mesures de seguretat que respecte a això tenen els de Catalunya. D’entrada cal dir que existeixen diverses realitats. Primer, la dels grans museus que disposen d’importants dispositius de seguretat, no només amb eficients sistemes de detecció de focs i d’extinció, sinó també d’aïllament de les sales per evitar-ne la propagació. Mesures que són fruit d’una encertada llei de museus, considerada com una de les millors d’Europa, ja que obliga a tenir un pla de seguretat a tots els equipaments d’aquest tipus.
Segon, els petits museus, alguns ubicats en edificis antics, disposen de mesures de seguretat tal com exigeix la llei, però han reduït alguns punts de protecció com a conseqüència de la reducció pressupostària fruit de la crisi. I algunes col·leccions privades no disposen de les mesures pertinents, ja que no estan supeditades a l’esmentada llei que regula els centre públics. Però que els museus siguin petits o privats no exclou que incloguin peces d’art molt rellevants, que són patrimoni de tota la ciutadania i que serien una pèrdua irreemplaçable en cas de destrucció. Cal valorar la tasca feta pel legislador i pels grans museus, però també trobar els mecanismes de finançament pertinents i els acords de col·laboració necessaris perquè totes les obres d’art de valor del nostre país disposin de les mesures de protecció adequades, s’exposin on s’exposin. Sabent que el risc mai pot ser zero, però minimitzant la possibilitat d’un succés que després hàgim de lamentar.