La caiguda del viaducte a Gènova

Sis dies després de la caiguda del viaducte Morandi, a Gènova, amb almenys 43 morts, sembla cada cop més clar que la tragèdia es podria haver evitat si les autoritats i la concessionària de l’autopista haguessin pres les mesures adequades –potser fins i tot el tancament del pont– davant les alertes constants sobre el clar deteriorament de la infraestructura, construïda als anys seixanta, que ara s’han conegut. Però, a Itàlia, on les polèmiques polítiques i sovint també la corrupció ho embolcallen tot, ningú va fer res i ara tot són lamentacions i intercanvis d’acusacions que, malauradament, no serviran per apaivagar el dolor de les víctimes ni, encara menys, reparar la imatge de país gairebé en ruïnes que la tragèdia genovesa ha escampat arreu del món.

El nou govern populista italià promet noves polítiques en infraestructures, i benvingudes siguin en un país que es troba per sota de la mitjana europea en inversions d’aquesta mena, però el que hauria d’evitar és culpar la UE, com han fet diferents ministres, de les limitacions pressupostàries. Perquè més aviat han estat els constants canvis de govern, les discrepàncies entre grups i la falta d’una política de consens entre els partits els que han dut Itàlia a l’actual crisi. Una crisi que ha posat en evidència la falsedat d’allò que es deia sovint: que Itàlia sense govern seguia funcionament igualment. Doncs no.

Després de dècades sense grans inversions i amb un augment important del trànsit, Itàlia necessita una urgent remodelació de la seva xarxa viària, unes inversions que haurien de superar vells impediments i que, d’entrada, s’han de centrar en la revisió de les ja existents, per evitar més tragèdies.