El setge judicial

La reivindicació de Catalunya com a nació, les declaracions de sobirania i la independència com a objectiu polític no són res nou en l’escenari polític espanyol, ni en les institucions democràtiques, tant espanyoles com catalanes, però no havien provocat cap reacció repressiva de l’Estat mentre aquest les va percebre com a minoritàries i va poder mantenir aquell discurs pulcre que afirmava que, “en absència de violència, es pot parlar de tot”. El temps ha demostrat que aquest mantra era fals. Amb una majoria social a Catalunya a favor del referèndum i un govern determinat a celebrar-lo, amb el suport del Parlament, la resposta de l’Estat espanyol ha estat la violència policial de l’1 d’octubre i la repressió judicial, que, mesos després, manté dos membres del govern i dos líders socials a la presó; el president, quatre consellers i una diputada refugiats a Bèlgica i Suïssa; la resta de consellers en llibertat sota fiança, i un centenar de càrrecs polítics i tècnics del govern investigats en una causa general contra la Catalunya sobiranista, impulsada des del Constitucional, el Suprem, l’Audiencia Nacional i una trentena de jutjats catalans, que no deixa ningú a resguard del setge.

La manera com l’Estat ha posat tota la seva maquinària a funcionar contra una part important de la seva població, retorçant la llei i el Codi Penal, incomplint les seves pròpies normes, violant drets i llibertats i protagonitzant una regressió democràtica inèdita des de la dictadura franquista fa evident que no pretén fer respectar la llei, sinó liquidar l’amenaça independentista, si més no per una generació. I això implica decapitar políticament el moviment, amb penes de presó i d’inhabilitació, i fabricar prou por en els seus relleus polítics, en l’independentisme de base i en la societat civil per dissuadir-los de plantejar un nou repte a l’Estat.