El xecs van de baixa
Les primeres targetes de crèdit a l'Estat es van emetre als anys setanta
La història dels sistemes de pagament és apassionant. Primer, va ser el bescanvi d'uns productes sobrers per altres que no es tenien. Després, les monedes de metalls preciosos i escassos. A mitjan del segle XIX van aparèixer els bitllets de banc a l'Estat –els del Banc de Barcelona el 1844–, substituïts el 1874 pels del Banc d'Espanya, que tindrà el privilegi per emetre'ls fins a la creació de l'euro. Inicialment, els bitllets només s'emetien per imports elevats, ja que els pagaments ordinaris es feien amb monedes de plata o coure. El xec, o sigui l'ordre de pagament a un banc per part d'un dipositant, va arribar ja entrat el segle XX. La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Francesc Moragas els va incorporar al món de les caixes d'estalvis, al mateix temps que el compte corrent.
Les targetes de crèdit van idear-se el dia que un empresari americà es va deixar els diners a casa i no va poder pagar la factura del restaurant on sopava. Serà l'origen de la Diner's Card, que es va conèixer en el nostre país en la dècada dels anys seixanta del segle XX. Però només era acceptada per alguns restaurants de luxe i els seus tenidors eren pocs i privilegiats. Les primeres targetes de crèdit bancàries de l'Estat van ser la Visa del Banc de Bilbao i la Master Charge –després Master Card– de Banca Catalana, aparegudes en els anys setanta. Però la seva popularització no arribà fins que els programes informàtics es desenvoluparen.
Abans, quan pagaves amb targeta, el comerç havia de consultar prèviament una relació de targetes robades o perdudes, i aquest fet era una font de conflictes i de temps perdut. Europa les va introduir quan feia anys que eren corrents als Estats Units. Recordo la sorpresa d'una caixera d'uns grans magatzems de Nova York quan li vaig pagar la compra en efectiu o sigui en bitllets de banc. I estic parlant del 1977 o 1978.
Després, ha arribat la banca electrònica i el pagament per telèfons mòbils. Aquest sistema de pagament –com tots els altres– té avantatges i defectes. El problema més greu pot venir del possible frau, si el codi queda en mans no autoritzades i hi ha voluntat de sostracció. Però ha suposat una autèntica revolució en alguns països d'Àfrica, on és utilitzat per persones que potser no saben ni llegir ni escriure, però sí negociar. El telèfon mòbil cobreix la deficiència de comunicacions en amples extensions d'aquell continent, permet conèixer el mercat i fer transferències de diner.
Són petites-grans revolucions econòmiques i financeres. Els xecs són els més perjudicats pels canvis, amb gran satisfacció de les entitats financeres, que prefereixen tractar amb informació electrònica, que amb papers signats pels clients, que poques vegades comproven. Els sistemes electrònics permeten, també, la reducció del personal, tal com s'ha pogut comprovar en el transport públic i a les autopistes de peatge.
