La columna
Insaciables
Som les tessel·les d'un mosaic inacabat i desitgem impossibles
Som insaciables. Hem arribat a transpirar la terrible solitud del nostre segle en forma de suor freda. I de la neurosi (bessona de la solitud) n'hem fet nodriment quotidià, en temps de castanyes, de torrons o de birres a l'aire lliure, tant li fa. Volem més, volem en excés, però som una colla d'incapacitats emocionals amb els peus falcats a terra i el raciocini a la deriva. Diem no, però ho fem només per portar la contrària; el sí se'ns imposa, dominant i escarnidor, sense cap mena d'esforç. Havíem après --copieu, maniqueus, cent vegades-- què no ens convenia, què era el més saludable, què calia allunyar i què s'havia d'adoptar. Però res: afortunadament tot es capgira amb una mirada càlida entre la pluja, amb un “com et trobes?”. T'enyoro. Gràcies. La llibertat és l'única realitat possible.
Som més papistes que el papa i sabem de tot. Dominem la retòrica clàssica (d'amagat, al 2.0) i tenim milions de rostres segons el dia, l'humor, el clima o les ventades. Passem mesos construint una fal·làcia, amb tots els detalls i totes les puntuacions, per poder-nos-la creure i guanyar en seguretat (i en estupidesa). Fins que, tot d'una, al damunt d'un llit desfet de qualsevol manera, una pell ens confirma la veritat: aquell “no” tan preparat, tan pensat i meditat, tan cregut i assentat, és un “sí” de dimensions còsmiques. Un t'estimo esfondra guions preestablerts i desarma exèrcits sencers.
Som les tessel·les d'un mosaic inacabat i desitgem impossibles. Volem l'amor de llibre; volem amants de pel·lícula; volem eficàcia 10 en l'antiarrugues diari; volem deixar enrere la caricatura de la nostra ombra; volem mirar-ho tot sense recordar que portem encrostades les ulleres de cul de got. Com deia Peter Hanke, quan et mous pels llocs adequats, en el temps adequat, en la llum adequada, el món, encara, es transforma en conte. I qui detesti els contes, les fantasies i les vides paral·leles, que segueixi vivint la mentida de la realitat, d'un desig de fireta, d'una vida sòrdida sense marxa enrere ni transgressions ni miralls ni violins.
