Opinió

Crònica de Barcelona

El futbol torna als orígens

Els aficionats es bolquen amb equips modestos com el Sant Andreu i l’Europa i gaudeixen de l’essència de l’esport

“Què… què fan?” “Zero a zero encara.” “I les nenes?” “Les nenes van guanyar, com sempre.” La conversa, entre dues dones, és de fa temps, en un bar de Sant Andreu de Palomar. Els qui encara estan empatats no són els nois de Xavi Hernández, sinó la Unió Esportiva Sant Andreu, i les “nenes”, el Barça femení.

A Sant Andreu ja fa temps que el futbol d’elit ha de competir amb l’equip del poble (pobre de qui s’atreveixi a dir-ne barri) pel cor dels aficionats, especialment, des que la Unió Esportiva Sant Andreu, altrament dita UESA, va aconseguir, de forma heroica, l’ascens a la 2a RFEF la temporada passada. Des d’aleshores, la febre quadribarrada s’ha apoderat del poble. El nombre de socis de la UESA s’ha disparat i les samarretes de l’equip es venen com xurros.

La Jèssica és un d’aquests nous socis del club. Ho explica a la mitja part del gran derbi de la ciutat, el Sant Andreu-Europa, un partit de la màxima rivalitat, el Barça-Madrid de Barcelona, el poble contra la vila. El camp de la UESA, el Narcís Sala, és ple de gom a gom, més de 6.000 afortunats que van comprar l’entrada fa dies, quan encara en quedaven de lliures, omplen les grades de l’estadi.

La Jèssica ve a veure el partit en família: marit, fill i nebot, i viu el matx amb intensitat. És un dels molts aficionats del Sant Andreu que els darrers mesos han fet el pas de fer-se socis d’aquest club que al pit hi porta publicitat d’Open Arms. A la vora hi té sis jubilats que no entenen un borrall del que diu la megafonia. Són sis amics de Manchester aficionats al futbol que han vingut a passar el cap de setmana a Barcelona i no s’han volgut perdre el partit de l’any. Amb una mà sostenen la petita senyera de plàstic que s’han trobat al seient i amb l’altra es fan selfies amb els Desperdicis (els aficionats més apassionats del Sant Andreu) de fons. De tant en tant consulten al mòbil els resultats dels seus equips, que s’estan jugant la copa anglesa al país que es va inventar el joc de clavar puntades de peu a una pilota que tants milions mou a tot el món.

De Sant Andreu estant el futbol és tota una altra cosa. Els xicots que corren per la gespa artificial del Narcís Sala te’ls pots trobar al bar de la cantonada fent una cervesa, les entrades tenen preus prou raonables i l’estadi el tens a tocar de casa.

En Rafa ha trigat una mica més a arribar al Narcís Sala perquè hi ha anat a peu i viu al costat del Nou Sardenya, l’estadi de l’Europa. Celebra els gols de l’equip gracienc amb extrema precaució perquè està envoltat d’aficionats quadribarrats. “Hi ha una gran rivalitat entre els dos equips; de vegades, fa por passar pel costat del Nou Sardenya quan hi ve a jugar el Sant Andreu”, confessa. Però li agrada l’ambient familiar que hi ha en aquests camps: “Hi van molts pares de les escoles de futbol del club i si l’equip està amunt [l’Europa va primer i el Sant Andreu, entre els primers] s’animen encara més a anar als partits i alguns se’n fan socis.”

Els senyors anglesos s’ho passen pipa. Sembla que gaudeixen del futbol en estat pur, com devia ser quan va néixer al seu país. El resultat és, pràcticament, irrellevant, sobretot quan els que perden són els bons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.