Opinió

Tribuna

Bastir ponts en educació

“L’administració educativa ven als ‘media’ força bla-bla-bla, però a primera línia s’està molt sol: no expulsis, no castiguis, resistiu!
“Podem humanitzar les relacions, i afavorir una escola justa, que desarmi i canviï els violents, que empoderi els de bon cor i que defugi la permissivitat, que és també tòxica

A vegades –sense ser-ne expert– et veus empès a assumir alguna responsabilitat: em va passar fa poc quan vaig participar en el congrés internacional Mediazione e Giustizia Riparativa, en l’àmbit d’un projecte Erasmus+, a Brescia, a la Llombardia. La meva sessió fou L’enfocament restauratiu global a l’escola. No en sabia gaire, d’aquest tema, i vaig necessitar una preparació intensiva, que agraeixo al meu equip i amics. A Repensar l’educació. Vers un bé comú mundial? (Unesco, 2015) es reivindica una nova aproximació humanista de l’educació. Ja hem trobat un camí per a fer-ho: l’enfocament restauratiu. A Catalunya –a Salt i a altres llocs– ara en som força líders. Fins i tot el Departament d’Educació hi aposta fort: acaba de convocar el programa d’innovació pedagògica Enfocament Restauratiu Global (ERG), segons la resolució EDU/653/2023.

És inspiradora la tesi doctoral de la professora Mònica Albertí: Cap a una escola justa: la incorporació de la justícia restaurativa en l’àmbit escolar (2015), que il·lumina el camí difós de fa temps per la professora Belinda Hopkins, amb textos com ara Just Schools (2004) o The Restorative Classroom (2011), centrats en el restabliment de les relacions trencades. Les simples sancions no prenen gaire en consideració ni la millora de les persones ni com refer l’entorn dels afectats. Malauradament, hi ha qui segueix encara defensant l’antic principi de la “mà dura”, potser com a contrapunt pendular a la permissivitat happy flower que tant mal ha fet també, i potser encara fa. Tractem amb persones, no amb ninots de goma o amb “objectes d’ús i rebuig”: si som humanistes ens cal estassar una nova via.

Sabem que l’enfocament restauratiu prové del món de la justícia penal (Zehr, 1990). Si encara no han vist Maixabel (Bollaín, 2021), facin-ho: no va de política o de “legalitats”, sinó de “relacions”. I el mateix ens passa a l’escola, on tanta gent –no només en entorns de màxima complexitat– ens arriba força trencada.

He après molt dels meus col·legues de l’institut, on no s’aspira a la utopia d’eliminar els conflictes. Tan ingenu com la permissivitat estúpida és l’actitud –ben ianqui– de la mediació win-win, aquell mercantilisme de les compensacions i els interessos per comprar silencis, sense cosir els vincles estripats. Si es volen refer les relacions humanes cal “canviar els cors” de les persones, ens calen solucions i idees creatives.

L’administració educativa ven als media força bla-bla-bla, però a primera línia s’està molt sol: no expulsis, no castiguis, resistiu! Com aconseguim que es pugui “aprendre” en ambients disruptius? Com ajudar els estudiants i les famílies? Veig l’ERG –a centres difícils i a tots– com un paradigma esperançador. Sembla un bon model per regular la convivència, sustentat en valors òptims: l’obertura, l’autodeterminació, la col·laboració, la flexibilitat, la no discriminació, la no violència, l’empoderament, l’honestedat, la confiança, la voluntarietat, la responsabilització i la inclusió. I un punt més, que és clau, i crític a l’institut on treballo: el “respecte” de tothom i amb tothom. Volem una “escola amable”, on el “dolent” sigui aturat i el “dèbil” sigui protegit. Però, qui és qui? El càstig contundent –ràpid i expeditiu– és potser necessari per “bloquejar” l’agressor, i respon a un desig ben primitiu de justícia, és allò que s’espera de l’equip directiu. Ara bé, ens obligarà a augmentar-ne la dosi cada cop i sol generar –aquí i a Harlem– un aprenentatge pervers: “com puc fer el mal sense que m’enxampin”?

Si potser sabéssim què necessita qui no es porta bé? Si volgués canviar i fer-se càrrec de les necessitats que ha frustrat? Només així hi hauria creixement moral. Cal afavorir –amb la comunitat– accions proactives, també quan no hi ha encara “problemes visibles”. Hopkins insisteix en els cinc principis restauratius bàsics: (a) cadascú té una perspectiva valuosa i única; (b) els pensaments i sentiments influeixen en els comportaments; (c) hi ha un efecte dominó de les nostres accions en qui ens envolta; (d) cal descobrir les necessitats de cadascú; (e) qui està millor posicionat per arbitrar solucions són les mateixes persones afectades. Volem un institut “amable”?: construïm ponts entre els qui potser encara no ho veuen així. Podem humanitzar les relacions, i afavorir una escola justa, que desarmi i canviï els violents, que empoderi els de bon cor i que defugi la permissivitat, que és també tòxica.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.