L’ansietat de l’estudiant

Tinc 26 anys i estic a la part final dels meus estudis de grau. No trigo tant perquè sigui una mandrosa. He estudiat dos cicles superiors i he combinat la carrera amb un curs de professionalització i anglès, tot compaginat amb una feina per poder pagar les matrícules. Però el dubte arriba quan algú pregunta: “Això que estudies per a què serveix?” Es diu que la vida de l’estudiant és fàcil, no nego que per a alguns sigui així. Molts cops em paro a pensar si val la pena l’esforç, si algun dia podré treballar al meu sector. Però la il·lusió i la convicció fan que segueixi. Els estudiants vivim en una incertesa constant, en què també breguem amb un sistema educatiu mal plantejat. El sistema actual es mou per la titulitis i no es valoren les aptituds ni es deixa temps per a l’aprenentatge a la feina. Abans existia la figura de l’aprenent, ara es busquen persones de 20 anys amb cinc d’experiència i 50 títols. I cada vegada es demana més.