L’ofici d’escriure

Escriure significa tant que, paradoxalment, falten paraules per descriure aquest ofici tan senzill i complicat alhora. Escriure és parlar-se a si mateix i a la multitud, és obrir noves vies i descobrir mons. Escriure també és compartir, defensar, condemnar, lliurar batalla. Escriure és emoció i intensitat, i dir la veritat, perquè la ficció només és un recurs, una manera d’arribar-hi. L’ofici d’escriure exigeix, a més d’un cert domini del llenguatge, una habilitat, concentració, passió i tossuderia que el converteixen en el millor ofici del món. Però l’ofici d’escriure és, alhora, un dels més mal pagats, greuge que els escriptors arrosseguen des de l’antiga Roma. L’escriptor avui és, més que mai, un comissionista del seu treball, i ni tan sols els consagrats poden viure d’aquest ofici. Els novells, a més, s’han d’enfrontar als contractes escombraria, és a dir: la meitat dels drets d’autor que exigeix la llei, o bé no cobrar fins a haver venut ics exemplars. Ni un sol autor jove s’escapa de la pregunta decisiva: treballa en un mitjà de comunicació? Perquè no interessa el contingut dels manuscrits, sinó qui signa la portada, i com més mediàtic millor. Diuen que cada país té la literatura que es mereix, i la nostra, ara com ara, és una graella televisiva i política, totalment mediatitzada, on la vocació literària i l’esforç no hi tenen cabuda.

Malgrat això, ningú ens podrà negar que som el que hem escrit, i que aquest, l’ofici d’escriure, és el millor ofici del món.