La guerra de màsters i tesis

Aquests dies s’ha obert la caixa dels trons com a conseqüència de la formació de la classe política. Tot començà amb el cas Cifuentes, va seguir amb Casado, continuà amb la ministra Montón i finalment amb la tesi del president Sánchez, i per rematar la situació també ha entrat en acció el darrer impulsor, Rivera, de Cs, amb la credibilitat del seu propi currículum.

Als anys cinquanta o seixanta, pocs podien aconseguir cursar estudis universitaris, la situació econòmica no ho feia gaire accessible. Més endavant, a partir dels setanta i vuitanta, és quan es va millorar la formació universitària de la joventut, i no parlem de les dècades posteriors, fins als nostres dies. La lluita per aconseguir ocupar els llocs de treball ha provocat la necessitat de millorar les titulacions universitàries amb màsters, postgraus, doctorats, etcètera, fent els currículums més atractius, i també a la classe política, per no ésser diferent, davant la necessitat de promocionar i aconseguir fites professionals i de poder. Això que està passant ens fa pensar en l’existència d’un sistema peculiar d’aconseguir màsters i estudis complementaris, segons de qui es tracti la persona a qui s’imparteix, per la seva rellevància o situació política, que difereix molt de la resta d’estudiants que l’han de seguir cursant fil per randa. La lluita dels partits polítics per la consecució de poder ha proporcionat una classe política potser no prou formada per a l’adequada gestió de les administracions públiques, i en tenim mostres.

Tant a polítics com a alts càrrecs i funcionaris de confiança cal exigir-los formació i experiència suficient i contrastada, per evitar aquestes situacions dels servidors públics, igual que a les universitats rigor formatiu per a tothom.