A la tres
Triple grilló
“La llengua, la pàtria i el rei, tres preceptes imposats per la dictadura i consagrats a la Constitució
Així com la litúrgia catòlica, el refranero español i la Trinca coincidien que “tres jueves hay en el año que relucen más que el sol: Jueves Santo, Corpus Christi y el día de la Ascensión”, a l’Espanya constitucional hi ha tres preceptes que enlluernen demòcrates, no demòcrates i qualsevol mirada crítica, que són la monarquia, la indivisible unitat de la nació i la supremacia de la llengua castellana. En termes constitucionals, els articles 1, 2 i 3. Més clar, l’aigua. Però en una setmana de fastos constitucionals pel 43è any de vida de la Carta Magna, val la pena aprofundir una mica i recordar que la febre constitucionalista espanyola no respon a una vocació de pactar, sinó a una vocació d’imperar. No és pas cap teoria forassenyada; és el resultat empíric del fet que qui va concedir i ajudar a redactar la Bíblia del nou règim a Espanya després de la mort de Franco van ser els mateixos que van conquerir el poder per les armes i que es van passar quatre dècades manant, reprimint i matant a discreció i sense manies. El rei Joan Carles el va designar Franco, i amb ell la restauració de la monarquia borbònica per damunt de la legitimitat democràtica de la República. La sobirania única i indivisible de la nació espanyola és una invenció del segle XVIII, imposada a sang i fetge per Felip V i heretada de bon grat per presumptes defensors dels drets i les llibertats democràtiques dels individus i dels pobles. I què dir del castellà? Una llengua meravellosa, però imposada històricament des de la voluntat uniformitzadora de substitució del català, impulsada per segles de persecució de la llengua i cultura catalanes i ara consolidada com un bé superior a les altres llengües de l’Estat, que la Constitució diu que vol protegir però ni tan sols és capaç d’esmentar. La llengua, la pàtria i el rei, el triple grilló que els anomenats constitucionalistes, de totes les maneres possibles, s’entesten a fixar al coll de milions de ciutadans que no tenen cap intenció de fer seus mai, per la senzilla raó que sempre n’han estat aliens.
