Espanya, més enllà de Grècia

Fa mesos que Grècia s'acomodava entre els països de la UE amb l'economia malalta. En sentit despectiu i sense pal·liatius, el país hel·lènic s'alineava a Brussel·les amb el que algun llengut britànic va anomenar els PIGS i el fet és significatiu, perquè en aquell moment, al sac del menyspreu, amb Grècia hi eren també Espanya, Itàlia i Portugal. A partir d'aquell moment, els PIGS s'han posat a treballar per embastar i posar en marxa plans d'austeritat, que si bé no poden considerar-se la panacea, com a mínim permeten fer front a la crisi.

A Grècia, el retorn d'un Papandreu per guiar els destins del país com a primer ministre (Iorgos Papandreu, descendent d'aquell patriarca que va haver de fugir als Estats Units en l'època dels coronels), un home que havia cursat brillants estudis d'economia superior a Harvard, una meca universitària, s'havia considerat prou garantia. Però aviat a Atenes va regnar la impressió que sols no podrien sortir del pou. Les mesures del pla (posat en marxa a canvi d'un programa internacional de rescat per 146.000 milions de dòlars), entre les quals hi havia la retallada de la despesa pública i un increment dels impostos per evitar la suspensió de pagaments del deute sobirà, van provocar rebuig social, traduït en una onada de violència generalitzada a tot el país i la mort de tres persones durant una jornada de vaga general el 5 de maig. Això ha dut els analistes grecs a sentenciar l'“autodestrucció de la societat”, i els grans economistes mundials a qüestionar si els mercats financers s'han imposat a les democràcies.

Compartim l'opinió del primer ministre grec: ha estat la conjunció de la histèria dels mercats financers (justificada després de la primera crisi el 2008) i dels especuladors al marge d'aquests, llançats a l'atac de l'economia europea (posant al punt de mira els més febles), afegits a la desídia de la comunitat internacional a l'hora d'adoptar mesures urgents per regular el sistema financer global, cosa que ha alimentat la crisi a la zona euro. Després d'angunioses setmanes de negociació amb la resta de països de la UE, en què els més sanejats (capitanejats per Alemanya) es mostraven especialment reticents mentre que la postura més noble la va adoptar Espanya, que sent també un dels PIGS no va dubtar a col·laborar amb prop de 10.000 milions d'euros. Entre rumors han passat uns mesos i, tot i que l'FMI no confiava massa en l'eficàcia de les mesures aplicades a Grècia, s'estan complint les prediccions i Papandreu i Grècia comencen a recuperar certa credibilitat en l'escenari econòmic mundial i s'allunya el fantasma del contagi a altres països.

A Espanya, malgrat el cop de mà de l'FMI, del portaveu d'afers econòmics de la UE Amadeu Altafaj, i del fet que el governador del Banc d'Espanya, Fernández Ordóñez, destaqui que la crisi espanyola dista molt de la de Grècia, la situació no és gaire encoratjadora, sobretot des del punt de vista de la conflictivitat social.

Les mesures aprovades al Congrés han portat a qualificar la gestió econòmica del govern d'“injusta, insuficient i improvisada”. Però la previsió d'algun economista racional gosa aventurar que a partir de l'entrada en vigor i l'aplicació decidida de les mesures pal·liatives de la crisi del sector públic a Espanya es començarà a observar com a primer resultat l'increment del principal motor de l'economia estatal (paradoxalment el que la va portar a la crisi amb la seva bombolla, és a dir, la construcció). No obstant, resta per veure els efectes de la tendència (molt negativa) a retallar les inversions que depenen del ministeri de Foment. En aquest sentit s'ha mostrat molt tossut el president de Cantàbria, el senyor Revilla, que ha amenaçat de trencar els llaços de Cantàbria amb el govern central si no es compleixen les antigues promeses sobre el traçat de l'AVE, i és possible que el segueixi algun altre president autonòmic... sense anar més lluny, el català si no es resol l'afer de l'Estatut.