Articles

A la tres

Un moment

“Un llatinoamericà de pedra picada cantant dues cançons en català d'una manera espaterrant...”

Estic en un tren que va cap a la capital del Maresme; al Masnou, hi puja un cantant amb guitarra que ens dóna el bon dia en un argentí pur, autèntic, immaculat. Només al cap d'un minut i mig m'adono que la cançó que s'ha posat a cantar –que no reconec– l'està cantant en un català clar i fort, amb convicció, amb ganes. Amb aquella pinta de dropos desvagats que solem tenir els passatgers de rodalies als caps de setmana, comencem a mirar-lo. Al final de la cançó hi ha un silenci sepulcral, fins que ell ens anima –un cop més en porteño– a aplaudir, cosa que fa el vagó sencer. Acte seguit, ens explica que té dues cançons més al repertori, una de Sabina i una altra del Llach i ens demana quina volem. Una veu mascle, tímida i única, demana la del Llach i tot d'una el cantant versiona una cançó llaquesca que tampoc no sé identificar (perquè sóc fatal a l'hora de reconèixer qualsevol cançó); la veu dura, gairebé desafiadora, de l'argentí la converteix en una peça més autènticament callejera que qualsevol versió que en Llach hagi fet mai d'una cançó pròpia. Aquesta vegada els passatgers –incloent-hi els xavals de cares xuclades i els homes mal afaitats amb posat de buldog– no es fan pregar i aplaudeixen de seguida. El cantant fica la guitarra en una funda, recull els donatius corresponents i passa al vagó següent.

O sigui, un dissabte qualsevol, en un tren ple de gent platgera, un llatinoamericà de pedra picada cantant dues cançons en català d'una manera espaterrant, com si fos la cosa més normal del món. Com deia un altre cantautor, els temps estan canviant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.