En un dels assajos que componen el seu llibre Miradas en los entresijos sobre percepcions al voltant de poemes escrits per dones, Concha García diu de la poeta argentina Alejandra Pizarnik –es va suïcidar el 1972 en un permís del psiquiàtric on estava ingressada per depressió– aconsegueix que els seus versos adquireixin sentit en ser ella mateixa la que s’inscriu dins del poema. Desterra així tot el que sigui superflu, tot el que pugui despistar el lector. Em pregunto com quedaria la literatura i la vida en general si fóssim capaços d’eliminar el que resulta lateral i accessori al que pretenem dir, com quedaria la nostra cultura si fóssim sintètics. Algú seria capaç de fer aquest exercici? Com quedarien els polítics si diguessin només el que cal dir?