Opinió

Full de ruta

Morts i records

Passa una i altra vegada. Una mort remou els records, fa que aflorin a la superfície capes antigues. També, és clar, en el cas de persones que només hem conegut a través d’imatges. És així que, tenint-la pràcticament oblidada, he recordat Marie Laforet en un cromo d’un àlbum de cantants dels meus germans, que deien que tenia uns ulls verds molt bonics. Jo era una nena i van passar uns anys abans que la veiés À plein soleil, amb un Alain Delon de mirada tèrbola que, interpretant el Ripley de la primera novel·la de Patricia Highsmith que adapta aquesta pel·lícula dirigida per René Clement amb un final moralista aliè a l’original, suplanta un home al qual ha assassinat. Els ulls verds de Laforet hi resplendeixen enmig del mar.

No recordo en cap altra pel·lícula Marie Laforet, que, de fet, va ser més cantant que actriu. En canvi, m’han revingut diverses pel·lícules en què va actuar Omero Antonutti, que també ha mort fa pocs dies. Sobretot, m’han revingut aquelles que vaig veure a l’adolescència i la primera joventut.

Deu ser cosa de l’edat i de les empremtes que deixen a la memòria les primeres imatges d’algú. O potser és perquè es tracta de pel·lícules especialment memorables, com és el cas de Padre, padrone, dels germans Taviani, i d’El Sur, de Víctor Erice. En totes dues, hi interpreta la figura d’un pare, però d’un caràcter i simbolisme molt diferents. A la primera, és un pastor (no sé si per això també va interpretar el Pastor en l’adaptació que Romà Guardiet, rossellinià com els Taviani, va fer de Solitud, de Víctor Català) de Sardenya que tiranitza el seu fill, obligant-lo a treballar en condicions duríssimes i privant-lo de tota educació, fins que aquest aconsegueix escapar-ne a través del servei militar. A la segona, és una presència evanescent, una mena de fantasma mitificat per la seva filla, que anirà al Sud buscant les empremtes de la vida que el pare no va acabar de viure.

Aniré veient Omero Antonutti i, encara que menys, Marie Laforet a través del cinema, aquest invent respecte del qual, tot just l’endemà de la seva presentació en públic, el 28 de desembre de 1895, una nota apareguda al diari esquerrà Le Radical afirmava: “Ja vam recollir i vam reproduir la paraula. Ara recollim i reproduïm la vida. Podrem, per exemple, veure com es mouen aquells que hem perdut fa temps.” Després del cinema, han arribat altra mena d’imatges en moviment, però no sé si tan perdurables.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.