Opinió

Tribuna

Incentius per negociar

“Pedro Sánchez ja ha interioritzat que per resistir no li cal ni el suport de l’independentisme

D’aquí a pocs dies la fiscalia hauria de lliurar l’escrit d’acusació que ha de fixar, de manera provisional, els delictes pels quals s’acusa els membres de l’anterior govern en el judici per l’1-O. Des de la moció de censura de Pedro Sánchez s’especula amb la possibilitat que el ministeri públic rebaixi les acusacions. Davant de l’allau de rumors, el govern Sánchez ja ha advertit que no donarà cap instrucció específica a la fiscalia. De la seva banda la fiscal general de l’Estat, Maria José Segarra, ha advertit que actuarà amb absoluta independència també en aquest cas i que prendrà les decisions únicament al servei de la justícia. Fonts periodístiques insisteixen que es mantindran les acusacions per rebel·lió. Mentrestant l’advocacia de l’Estat, personada també en la causa, només actua en defensa de la hisenda pública per un suposat delicte de malversació de fons.

La setmana passada el president de la Generalitat, Quim Torra, va donar un ultimàtum al govern d’Espanya i va amenaçar l’executiu de Sánchez de retirar-li el suport si no posava sobre la taula abans d’un mes una proposta clara per exercir el dret d’autodeterminació. En el mateix discurs el president Torra demanava avanços i recordava la proximitat de la data en què la fiscalia ha de presentar l’escrit d’acusació. En cap cas va establir una lligam entre una cosa i l’altra, però les va posar en relació en un context polític i temporal. L’independentisme ha fet un discurs públic contundent negant que es pugui establir cap negociació a l’entorn dels empresonats i afirmant que la seva situació no ha de formar part d’un pacte polític. És una posició que els deixa poc marge per actuar.

En política les casualitats no existeixen. Després de l’estiu es van succeir diverses declaracions de membres del govern afirmant que no era sostenible mantenir gaire més temps els polítics independentistes a la presó a l’espera d’un judici que s’estava fent esperar massa. Ho van dir els tres membres del govern amb més pes polític: la vicepresidenta Carme Calvo i els ministres José Luis Ábalos i Josep Borrell. Semblava que alguna cosa estava canviant. Tingui relació on no el discurs de Torra amb el judici, el fet és que després de les amenaces la presó provisional ja no és a l’agenda. D’altra banda, des de La Moncloa s’afirma que no es donen les condicions adequades per tal que es pugui celebrar la reunió entre els presidents d’Espanya i de Catalunya tal com estava previst per aquest mateix mes d’octubre.

L’amenaça de Torra s’ha mostrat tan ineficient com contraproduent. En primer lloc perquè Sánchez ja ha interioritzat que per resistir no li cal ni el suport de l’independentisme. Però sobretot perquè es va evidenciar la impossibilitat política de Quim Torra de liderar el conjunt de l’independentisme. I el president de la Generalitat ja no pot apujar l’aposta. Amb què més pot amenaçar ara a Sànchez, ni per aconseguir un referèndum ni per a res? L’únic camí per seguir en aquesta via és el de la mobilització, però malgrat la indiscutible capacitat de convocatòria del sobiranisme, hi ha la convicció que no tots els seus actors pensen que és el moment d’activar-la i també que les picabaralles han generat un cert desànim de les seves bases.

Res és encara definitiu però no sembla que pugui avançar políticament per la via de les amenaces. En tot cas, hi ha encara marge per a la negociació? Els primers que sembla que no hi confien són els partits que donen suport al govern. La crisi al Parlament ha servit per evidenciar que l’únic que els manté units és la voluntat d’esperar fins a les sentències per posar fi a la legislatura i anar a unes noves eleccions. Un escenari així dona a entendre que esperen unes sentències dures contra els processats. És un acte de realisme davant del convenciment que la sentència està escrita? És una renúncia o un fracàs de l’estratègia seguida?

Abans, durant i desprÉs del judici el factor polític que pot fer canviar les coses és la voluntat de Pedro Sánchez de no actuar de la mateixa manera que el seu predecessor. El partit socialista ha demostrat que vol marcar un perfil propi i diferenciar-se, també en aquesta qüestió, dels altres partits que van votar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Però li falten incentius per assumir una situació que comporta evidents riscos polítics. I això s’entén tant si penses que, parlant en termes estrictes de justícia, els que tenen la raó són els uns o els altres.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.