Opinió

Tribuna

Casar-se a l’avió

“Per sort Bergoglio està traient el fariseisme de l’Església –qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra–, i està deixant les bases per a una estructura més àgil, menys punitiva i més inclusiva

Casar-se fa sempre un cert vertigen, com totes les accions que són per sempre. I contreure matrimoni en un avió ho podria augmentar, no tan sols per les turbulències. Però no és el cas dels dos feliços casats Carlos Ciuffardi i Paula Podest, a qui el Papa ha beneït aquesta setmana en un avió. És el primer cop que un pontífex celebra un casament d’aquesta altura. 11.000 metres, per ser exactes. El portaveu vaticà va confirmar que el sagrament és vàlid, que hi havia testimonis i que no hi ha cap impediment. A l’acta consta que el papa va prendre el consentiment i que està tot en ordre. Els dos feliços esposos havien volgut casar-se el 2000, però un terratrèmol ho va obstaculitzar ja que l’església xilena que havien triat va quedar ensorrada. Ara ho estaven civilment i són pares de dues filles, tots dos treballen a la companyia Latam i tenen 41 i 39 anys, respectivament. En el moment de l’enllaç estaven anant entre Santiago de Xile i Iquique, que en aimara vol dir “terra de somnis”. Els fets van anar així: ells van demanar al papa una benedicció mentre volaven. El papa els va preguntar si estaven casats, i en respondre que per l’Església no, els va demanar: “Voleu que us casi?” I així va ser, sense més cerimònies ni vestits especials i només amb convidats periodistes i personal papal. Un dels consells que el papa Francesc va donar-los és que “l’anell de casat no es pot fer servir molt estret, perquè tortura, però tampoc molt elàstic, perquè cau; així, doncs, aneu amb compte”. Savi consell d’algú que no s’ha casat mai però que com a capellà ha vist i beneït moltes parelles. El papa Francesc hi creu molt, en la família, però paradoxalment ha estat acusat de potenciar una mentalitat procliu al divorci i a la dissolució de la família tradicional amb la seva interpretació dels divorciats tornats a casar. Bàsicament deixa una porta una mica més oberta que els seus predecessors. Els sectors més conservadors creuen que cal mà dura i no ser tan lax com consideren que és Bergoglio en moral de la família. El cardenal Müller, per exemple, suggereix que el papa és directament “herètic”, i que amb el que ha escrit a l’exhortació apostòlica Amoris Laetitia confon els fidels i sembra desconcert. Tenen raó. El papa és un sembrador universal de desconcert. No saps mai per on et sortirà. És un papa imprevisible, amb tocs de capellà de poble, planer i humà. Però a diferència de molta gent senzilla i amb un món reduït, aquest Jorge Mario Bergoglio té un univers en gran angular.

En el seu viatge gens fàcil a Xile ha tingut presents les famílies, sobretot immigrants, que “no es donen per vençudes”. Aquest és un papa resilient, que no amaga el conflicte i que sempre té la consciència social molt afilada.

Un avantatge de ser Papa és que tens una visió universal de la pel·lícula. Passa tanta gent davant teu, dones la mà tantes vegades, escoltes tantes persones amb els seus neguits, interessos, preocupacions... que pots tenir un pols bastant precís de la realitat. Naturalment el papa té un entorn que el protegeix, però sempre hi ha escletxes, i ell és un jesuïta que sap mirar. A Xile ha fet les visites de rigor, però també ha volgut anar a una presó de dones, on ha dit: “Tots hem de demanar perdó, jo el primer, tots. Això ens humanitza.” Sense l’actitud de demanar perdó es perd la consciència d’haver-se equivocat, i és “cada dia que estem cridats a recomençar”. Bergoglio anima a “anar sempre endavant” i fa servir sovint una paraula clau, que és esperança. Un papa molt poc legalista i que es mou amb un programa marcat per la misericòrdia. Aquest papa a qui el cardenal Müller ha dit que ha d’estructurar “teològicament” perquè “no és un teòleg”. A casa meva en diríem ser més papista que el papa. L’exprefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, Müller, potser no hauria casat mai els dos assistents de vol perquè vivien en pecat. Per sort Bergoglio està traient el fariseisme de l’Església –qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra–, i està deixant les bases per a una estructura més àgil, menys punitiva i més inclusiva. A molts no els agrada la idea d’hospital de campanya del papa, ni les seves consignes populistes com “fer olor d’ovella”. Que tirin, també ells, la primera pedra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Has superat el límit de 5 articles gratuïts d'aquest mes.

Continua llegint-nos per només

1

Passi d'un dia

48

Subscripció anual

Ja ets subscriptor?

Inicia sessió

[X]