A la clínica Bofill

A molts diaris he vist moltes cartes d’agraïment a la feina de metges i infermeres de diversos (per no dir tots) hospitals i clíniques. Totes eren de malalts o familiars que lloaven la seva tasca envers el tracte als pacients i acompanyants. Bona feina.

Avui voldria fer esment de la meravellosa tasca de la clínica Bofill, sobretot dels seus empleats. No de la visió que té un pacient (que en podria dir molt, hi passo des de fa més de quatre anys) sinó des de la clínica mateix vers els seus treballadors. De les situacions quotidianes, de com de bé se suporten (és un dir, perquè sembla, més aviat, que s’estimin que no pas que comparteixin horari i feina), de com comparteixen les malalties, que poden tenir com tothom (són tan generosos... a la meva feina fins i tot et miraven malament) i de com han arribat a fer una família. Una família que s’apropa i et fa vídeos de companyonia. Com el que he vist que van dedicar a la Femi, un exemple d’amor dels companys per una dona molt forta. Una dona a qui vull retre homenatge des d’aquí. Una dona que m’ha fet entendre que el meu problema era tan gran com res...

Però la clínica ha fet més coses. La clínica ha guanyat premis de foto del Pink Glove Award Competition 2016 i del Pink Glove Dance Competition 2014. I tot això, i ho puc assegurar, per l’esforç desinteressat de tot el personal de la clínica. He vist metges, auxiliars, gent de la sala d’operacions, de rehabilitació, de la cuina, infermeres/ers. Hi eren tots, no faltava ningú.

He vist, per malaurança, diverses seccions de la sanitat. Mai m’he sentit tan a prop del tracte humà com a la clínica Bofill (i a l’ICO, que també em va tocar). Com diria en Quim Masferrer: sou molt bona gent!!! I, particularment, us estimo molt. A totes, a tots. I sobretot va per tu, Femi.